dimarts, 30 de juny del 2015

Els acudits d'en Lluís Bosch: una contraportada virtual per a la revista del curs 2014-2015

Tal com es va fer l'any passat, tanquem l'Ictinews d'enguany amb els acudits d'en Lluís. Un toc de bon humor per acomiadar el curs.

-Bon dia, els fan aquí els exàmens de jardineria?
-No, s’ha equivocat de planta.
-Caram, comencem bé.

-Mare, què fas davant de la pantalla de l’ordinador amb els ulls tancats?
-Res, fill, és que Windows m’ha dit que tanqués les pestanyes.

Un mariner crida el capità:
-Capità, capità! Terra a la vista!
-Calla, pallús! Que no veus que encara no hem llevat àncores!

-Amor, tinc el nas gros?
-No, tens un nas comú.
-Ah, sí?
-Sí, com un tucà!!

-Quin és el seu pitjor defecte?
-Em poso a totes les converses.
-Li ho preguntava a ell!!
-Ah, perdó.

Hi havia una vegada un lladre tan ximple que quan robava a les botigues se’n duia els maniquís per no deixar cap testimoni.

-Escolti López, aquest és el quart dia que arriba tard aquesta setmana. Quina conclusió en treu de tot això?
-Que avui és dijous?

En un casament:
-Acceptes la teva dona com a esposa en la riquesa, en la pobresa, en la salut i en la malaltia, fins que la mort us separi?
-Sí, no, sí, no, no.

-Ricard, em poses dels nervis!! Només penses en el menjar!!
-Què vols dir, croquetament?

-Em podria dir el seu número de DNI sense l’última lletra, si us plau?
-És clar que sí, que es pensa que sóc un ase? Prengui nota: Se, do, vui, quatr...

-Perdoni, que coneix el senyor Josep Rocabruna i Gratacós?
-Home, el nom no em sona gens, però potser si me’n digués el sobrenom.
-Li diuen el Pumbi.
-Òndia, i tant, si sóc jo.

 A l’escola:
-Pérez, suposo que has estudiat l’examen d’història.
-I tant, senyor professor.
-Molt bé, parli’m del Tercer Reich.
-És el de la mirra?

Dos bojos troben tres bombes al carrer i decideixen portar-les a comissaria.
Abans d’arribar, un d’ells li diu a l’altre:
-Escolta, què farem si explota una de les bombes?

-Tranquil, els direm que només n’hem trobat dues. 

dijous, 18 de juny del 2015

Crèdit de síntesi de 2n d'ESO: Patrimoni, Monturiol i Santa Maria de Vilabertran

Els alumnes de 2n d'ESO han fet aquesta setmana, entre el 16 i el 18 de juny, un crèdit de síntesi molt complet. Dimarts van fer una ruta de patrimoni pel centre històric de Figueres que els va permetre conèixer onze espais de la ciutat, en un recorregut que començava a la Plaça de l'Escorxador i acabava a la Plaça del Gra. Dimecres van treballar, a les tres primeres hores, un dossier sobre Narcís Monturiol i en van haver de fer una presentació oral; després del pati, van veure el documental Camí a l'escola (http://www.ara.cat/cultura/LARA-Cami-lescola-lodissea-aprendre_0_1337866296.html) i van treballar-lo amb activitats orals i escrites. Finalment, dijous 18 van fer a peu el trajecte fins a Vilabertran i hi van visitar la canònica de Santa Maria; a última hora, tots plegats van veure l'obra que havien preparat els alumnes de 2n de l'optativa de teatre.
Un representant de cada grup de cinc va participar, dimarts, en una visita a l'Arxiu Municipal de Figueres (AMF). L'arxivera, Eva Astarloa, va explicar als alumnes quina mena de documentació custodia l'AMF i quines tasques s'hi fan. Tot seguit, va mostrar-los una selecció de la documentació relacionada amb Narcís Monturiol que s'hi conserva: des del padró d'habitants de Figueres de 1823 fins a la carta de renúncia del títol de fill de predilecte que Monturiol va fer arribar a l'Ajuntament de la seva ciutat natal.
Eva Astarloa ha penjat la notícia de la visita al facebook del Grup d'Arxivers de l'Alt Empordà, Arxivae: https://www.facebook.com/arxivae

dilluns, 15 de juny del 2015

Gemma Martínez: «A casa meva no sabia la manera d'ensenyar anglès als meus fills, així que vam començar a fer una cosa que anomenàvem English Day»

Gemma Martínez i Raquel Feliu, professores d'anglès de l'INS Monturiol, van crear un projecte anomenat English Time que consisteix a parlar un dia a la setmana en anglès. En aquesta entrevista la Gemma ens explica com s'ha desenvolupat el projecte i quines expectatives té amb vistes al curs vinent.


Gemma Martínez i Raquel Feliu, les professors d'anglès que coordinen l'English Time

Com va sorgir la idea?
La idea va ser meva i va sorgir arran del fet que a casa, amb els meus fills, no sabia la manera de ensenyar-los a parlar anglès. De tant en tant fèiem coses, llegíem, però no tenia resultat. Aleshores vam començar a fer una cosa que anomenàvem English Day: els dijous parlàvem tot el dia en anglès i fèiem activitats com ara un English Breakfast. Em van començar a venir nens a casa fer l’English Day, però no entenien res. A hores d’ara els meus fills no parlen anglès, però sí que m’entenen bastant bé. I a partir d’aquí ho vaig explicar a la Raquel i vam decidir que ho podríem intentar de fer a l'institut.

Vas acudir a la Raquel com podries haver acudit a un altre professor, o no? 
Vaig acudir a la Raquel perquè ja era el segon any que era al Monturiol. La professora que tenia més a prop era la Raquel, era qui més coneixia, amb qui més em relacionava. Jo sabia que sola no me’n podia sortir. Ho vaig comentar a la Raquel, i ella em va dir: "Mirem-ho".

El nom que heu posat al projecte, English Time, d’on ve? 
En principi en volíem dir English Day, perquè a casa, amb els meus fills, n'havia dit així, però es veu que hi ha un altre projecte, a primària, que es diu d'aquesta manera. Com que aquest nom ja existia, va ser idea de la Raquel posar-li English Time; així ho lligàvem amb el típic Tea Time anglès, que fan a les cinc de la tarda.

I el logotip què significa? Qui el va dissenyar? 
El logotip ens el va dissenyar la Sara Salip, la professora de dibuix del centre. És una tetera molt anglesa, perquè, com he dit, el projecte es diu English Time en honor al Tea Time anglès. La tetera té el típic mostatxo anglès i aquest monocle que porten els anglesos en senyal que són molt “gentlemen”, educats.

Els va agradar la idea, als alumnes? 
Al principi estaven una mica espantats, perquè es pensaven que no entendrien les assignatures que farien en anglès, però l’any passat, que va ser el primer any, va ser tot un èxit. Ells veien que a l’hora d’anglès fèiem coses molt diferents i els engrescàvem molt fent projectes, treball manipulatiu. I també a les altres assignatures, sobretot a ciències naturals i tecnologia amb la Sara Pla i la Maria Martínez, que són unes entusiastes del projecte. I després va passar una cosa molt curiosa: ens vam trobar amb alumnes que no se’ls donaven bé les altres assignatures, però sí se’ls donava molt bé l’anglès, i a partir d'aleshores les altres matèries van començar-los a agradar. Al principi els feia por, però després em van demanar si ho podríem tornar a fer a 3r d'ESO.
  
L’any passat es feia com aquest any, a gairebé tot l’Alt Empordà, o només es va fer al Monturiol? 
Només es feia aquí, perquè es va inventar aquí i només ho fèiem nosaltres com a prova pilot, però després les valoracions, tant dels alumnes com dels professors, les famílies i la direcció del centre, van ser positives. Aleshores, aquesta idea que teníem, vam anar a explicar-la als Serveis Educatius de l’Alt Empordà. La proposta els va encantar, s'hi van entusiasmar i ens van demanar que ho expliquéssim a tots els instituts. Vam fer dues o tres reunions i dels dotze o tretze instituts que hi ha a la comarca, sis, i amb nosaltres set, van acceptar fer l’English Time.

Ja que es fa a gairebé tot l’Alt Empordà, penseu expandir-lo en un futur? 
Sí, però això dependrà del ressò que tingui el projecte. Hi ha professors d’anglès d’altres comarques que ja ens han demanat què s’havia de fer perquè els interessava el projecte, i això fins i tot l’any passat. Aquest és el primer any que es fa a molts instituts, i ara al final hem de valorar com ha anat.

Heu guanyat algun premi o sortit en algun diari o revista? 
Sí, “ara estem en la cresta de la onada”. Vam fer la Masterclass, que es la celebració de final de curs. L’any passat ens va publicar un article una editorial que es diu Graó, que té una revista internacional. Ens va demanar un article i el van publicar. Aquest any també hem sortit diverses vegades al Setmanari Empordà de Figueres. Cada mes fan una secció d'educació i nosaltres hi publiquem un enigma, l'“English Time Enigma”, que és com el “Mistery of the Week” que fan els alumnes a classe. Ens hem presentat als premis Pallach, i no els hem guanyat, però sí que vam guanyar un premi de la Unesco anomenat Linguapax.


La Gemma Martínez i en Tito Barba, l'autor d'aquesta entrevista

Fa poc vau fer la Masterclass. Teniu pensat fer més esdeveniments com aquest? 
La Masterclass tenia una finalitat: volíem portar l’aula al carrer i que la gent veiés què fèiem durant l’hora d’English Time, que era fer una classe en anglès. En un principi s’havia de fer a plaça Catalunya, perquè tots els ciutadans de Figueres ens poguessin veure, però dos dies abans ens van reubicar al pavelló per un error administratiu. Es va perdre l’objectiu principal, que era que la gent ens veiés, però va ser un èxit igualment. No hi va haver cap problema: ni pèrdues de material, ni baralles. Hi havia un clima extremadament civilitzat. I ara això ho hem de valorar. A veure si ho podem repetir l’any que ve, o fer colònies en anglès o un viatge a Londres amb els altres grups.

Teniu xarxes socials per anunciar a l’estranger el projecte? 
La nostra plataforma principal per anunciar-nos és la pàgina web. Com que forma part del Departament d’educació de l’Empordà, té força difusió. També tenim el Google+, però el que no tenim és un canal de You Tube només d’English Time. Però això porta molta feina, de moment.

Aquest any només 2n A fa l'English Time. L'any que ve ho faran també 2n B i 2n C, o seguireu fent proves? 
La intenció del projecte sempre ha sigut que ho faci tothom, tot el 2n d'ESO. El problema és que es necessiten molts professors perquè els dijous perquè ho puguin fer tots els grups de 2n. Cal que a totes les hores que hi ha aquell dia hi hagi un professor que parli anglès, que es pugui parlar anglès almenys tres hores seguides, perquè si no no hi ha immersió lingüística. Per això enguany només ho hem fet a 2n A, perquè el seu horari compleix aquests requisits.

I si aquest any només s'ha fet a 2n d'ESO, l'any que ve ho farien 3r i 4t, també? 
Això seria fantàstic, però s'hi hauria de posar molt d'esforç, formar tots els professors del centre perquè ho puguin fer.

Creus que els alumnes han millorat el seu nivell d'anglès amb l'English Time?  
La comprensió escrita no ha millorat, però veiem que ha millorat molt la comprensió oral.

Quina valoració fas de l'English Time? Quina nota li posaries? 
Ara mateix estic molt contenta, perquè s'han complert tots els requisits que ens hem proposat. De nota, li posaria un 8. Com a molt comptàvem ser quatre centres, i en som set. La Masterclass no sabíem si la podríem fer, i ha tingut molt d'èxit. Tots els centres estan molts contents, ho fan amb il·lusió, i s'ha complert l'objectiu principal, que era perdre la por de parlar anglès.

Tito Barba (2n ESO)

dimecres, 10 de juny del 2015

Com s’entra a un institut de professora quan, d’alumna, ho recordes com un camp de batalla?

Aquest any he fet el Màster en formació del professorat d’ESO i Batxillerat (allò que abans se’n deia CAP) a la Universitat de Girona i em van assignar com a centre de pràctiques l’Institut Narcís Monturiol de Figueres, on hi vaig ser gairebé dos mesos (en dos períodes).
Vaig arribar al centre un dilluns a primera hora més perduda que un peix fora de l’aigua. Sóc de Barcelona i no coneixia absolutament res ni ningú del centre. Tot i això, al mateix instant d’entrar a la sala de professors, ja vaig trobar gent disposada a ajudar-me. Perquè això sí que ho té el Monturiol: sempre trobaràs algú que et donarà un cop de mà.
De seguida va aparèixer la Glòria, que a partir d’aquell moment seria la meva tutora i jo m’havia de convertir en la seva ombra, seguint-la a totes les classes. La primera on vam anar va ser a 2n d’ESO, que feien una optativa de mediació. No us enganyaré: la meva primera impressió en obrir la porta va ser d’un pànic absolut. Hi havia molt xivarri, tothom estava dempeus i vaig pensar: “això hauré de veure cada dia a partir d’ara?”. He de dir que aquesta classe era a l’última hora de dilluns, i puc entendre que l’ambient estigués carregat; fins i tot jo tenia ganes de marxar a casa! A poc a poc, però, tot es va anar calmant i, tot encuriosits, van començar a preguntar “qui és aquesta noia?”. La reacció va ser la mateixa en tots els grups que vam anar tenint al llarg de la setmana. Malgrat tot, durant les següents sessions tothom ja em tractava amb tota normalitat i tots els nois i les noies em parlaven com si em coneguessin de tota la vida. Va ser una benvinguda molt agradable; gràcies.
No puc evitar tirar algunes floretes a la Glòria per tota l’ajuda que em va donar i els esforços que va fer per ensenyar-me tot el funcionament del centre. Tot i això, tots i totes, alumnes i professors/es, vau fer que la meva estada de pràctiques fos una meravella. Durant els meus primers dies al centre vaig anar veient que el Monturiol és com una família, i se’m va confirmar en acabar les pràctiques. Tan sols en un parell de mesos ja passejava per la sala de “profes” com si res. Si tenia qualsevol dubte sabia que ho podia preguntar a algú o altre, feia els enigmàrius que penjàveu al suro i mirava d’aportar alguna idea o opinió quan algú llençava una pregunta a l’aire; potser era ser molt agosarada, i no sé si les meves aportacions eren massa útils, però era una reacció que em sortia de manera gairebé immediata.
Us dono a tots i a totes les gràcies per aquest ambient tan familiar, per haver-me ensenyat tant, per deixar-me formar part d’aquest centre, encara que hagi estat poc temps, i per deixar-vos conèixer. Per tot això i més: moltes gràcies!
I, sobretot, no vull oblidar-me de felicitar i agrair al grup de 3r B la seva col·laboració i esforç durant les meves sessions. Per sort o per desgràcia ells van haver d’escoltar les meves “xapes” i van aguantar estoicament les meves primeres classes com a professora de secundària. De ben segur que no deurien ser fàcils.
Tots i totes heu fet que aquesta experiència hagi estat genial. Me n’enduc un molt bon record. 

Clàudia Taribó

dimecres, 3 de juny del 2015

Mercè Saurina: "La idea d'escriure no m'ha abandonat mai"

Mercè Saurina (Girona, 1966) és de Bàscara i fa de professora de català i llengües clàssiques a l'INS Vilablareix. Ha publicat, a l'editorial figuerenca Brau, una novel·la breu, Com llunes de Saturn (2013; finalista del premi Casero 2010), i un recull de contes, Entrades exhaurides (2015). A Pagès editors hi ha publicat la novel·la breu Rèquiem per a contrabaix (2104; premi Ciutat de Mollerussa 2013). Escriu també un blog a Internet: notesdevida.blogspot.com.es



Com vas saber que volies dedicar-te a l'escriptura? Si és que això s’arriba a saber... 
Crec que, més aviat, se sent, et surt… Vaig començar a escriure de petita: poemes de Nadal quan tenia 8 o 9  anys, moltíssimes cartes als amics, redaccions a l’escola on procurava esplaiar-me, poemes a l’adolescència… I després vaig començar a escriure contes.

Et va costar escriure la teva primera novel·la, Com llunes de Saturn?
Potser no queda bé dir-ho, però la vaig escriure per casualitat: vaig escriure un conte i em va sortir molt llarg, massa llarg; aleshores vaig decidir trenar-hi una història sobre l’exili que ja feia anys que volia escriure.

En què et vas inspirar per escriure-la?
Em vaig inspirar en la vida. Per una banda, la història de l’Alegria és una història d’amor no correspost (qui no té algun amor no correspost en la seva trajectòria vital?) i, per altra banda, la història d’en Grau, el pare de l’Alegria, és un relat sobre l’exili (tots tenim un avi, un besavi, algun familiar que va patir la Guerra civil i de tant en tant ens ha regalat pinzellades de les seves vivències), i l’espurna va sortir del que ens explicava el meu avi sobre la retirada.

D'on et surten les idees a l'hora de posar-te a escriure? 
De situacions quotidianes, és qüestió d’estar a l’aguait: una conversa a la sala d’espera d’un dentista, una mala experiència en un restaurant, una parella al pati de l’institut… Tot això encén la guspira i després el relat flueix.

Quins consells donaries a algú que vol ser escriptor o escriptora? 
No sóc gaire de donar consells, jo… Crec que cadascú ha d’anar trobant el seu camí. En tot cas, penso que primer de tot és important llegir, amb els ulls ben oberts i amb el cor ben disposat, deixant-te “tocar” per les paraules, i, sobretot, sobretot, tenir un gran respecte i una gran estimació per la llengua en la qual et vols expressar: es poden tenir magnífiques històries per explicar, però si no hi ha un base lingüística sòlida és molt difícil transmetre allò que realment vols fer arribar als lectors. Per tant, hi ha d’haver un treball previ en aquest sentit.

Si haguessis de triar entre ser professora o escriure, quina professió triaries?
Triaria escriure, sense pensar-m’ho gaire. I no perquè no m’agradi fer de professora, que sí que m’agrada, però quan sóc més feliç és quan estic immersa en qualsevol escrit: una narració, un article, una carta al diari… El mal és que no es pot viure d’escriure!

En qui et vas inspirar per crear la Lys, protagonista de la teva segona novel·la, Rèquiem per a contrabaix?
En dues persones molt properes a mi. Van viure històries força paral·leles en el 
mateix moment i vaig ser al seu costat… Em vaig sentir molt a prop i, de vegades, em sentia tan impotent com elles.

Tenen algun sentiment en comú Rèquiem per a contrabaix i Com llunes de Saturn?
Potser el sentiment de pèrdua, i de pèrdua extrema…

El teu últim llibre, Entrades exhaurides, és un recull de contes. Et sents més còmoda amb el conte o amb la novel·la? 
Jo tota la vida m’he sentit molt còmoda amb el conte, potser perquè escriure una novel·la requereix un temps llarg i continuat, i jo, per les meves circumstàncies personals, tinc la vida una mica fragmentada (feina, família, música…). Un conte el puc tenir tot al cap i en un parell de vespres en puc enllestir una primera escriptura, que després revisaré, poliré, “destil·laré”… També és veritat que en la novel·la tinc poca experiència, però una novel·la, en el meu cas, em pot arribar a estressar: arribo a tenir tantes interrupcions que, al final, aconsegueixo posar-me molt nerviosa.

D’on va sorgir l’idea de crear un blog personal? Creus que així és més fàcil arribar als lectors?
Primer vaig fer un blog de poesia, però no era obert al públic en general. Després vaig pensar que el que de debò tenia ganes de fer era escriure reflexions personals, a mena d’article, sobre algun fet acabat de viure que m’havia sorprès, entristit, o emocionat. Tant puc parlar d’un comentari que ha fet la meva filla petita com d’un trajecte en tren, o d’una cançó de Raimon que em ve al cap conduint per la Segarra… Darrerament, però, no hi escric gaire (el temps, ja ho he dit!). Sí que és veritat que els lectors, si llegeixen uns quants articles del blog, es poden fer més a la idea de qui sóc, com sóc, quines coses em preocupen i quines m’emocionen…

Tens pensat continuar escrivint? Tens alguna idea per al teu pròxim llibre?
La idea d’escriure no m’ha abandonat mai i crec que ara, a aquestes alçades de la vida, ja no gosarà fer-ho: és un mal vici que tinc… Fa escassament tres mesos vaig acabar una novel·la i ara està reposant mentre penso què n’he de fer (va molt bé agafar distància del que has escrit i després llegir-ho des de fora, com si no ho haguessis escrit tu). Per altra banda, també tinc encetat un recull de poemes que es va engrossint. Encara no tinc cap idea per al proper llibre, però segur que la vida em té alguna història reservada!

Quina obra afegiries al programa de literatura universal de Batxillerat?
No voldria pas tenir la responsabilitat d'escollir què ha de llegir un estudiant i què no, i haver de deixar obres fora de la llista... En tot cas, gosaré dir Crim i càstig, de Dostoievsky, perquè a mi me la van fer llegir a la vostra edat i em va impressionar molt a tots nivells. No la vaig llegir ni amb ulls d'adult, ni àvida de coneixements, ni tenint en compte futures intencions literàries, però em va transportar a una dimensió totalment desconeguda... Potser als joves d'ara els passaria el mateix que a mi (m'agradaria molt que els passés). Sempre més he estat agraïda a la professora que la va posar com a lectura obligatòria.

Laura Gómez i Azahar Sánchez (1r BAT)

dilluns, 1 de juny del 2015

Mercè Cuartiella: "El conte curt és com una mena de canó de llum que il·lumina un tros de vida"

Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964) resideix a Figueres des de fa més de vint-i-cinc anys. Ha publicat novel·la, conte i teatre i es dedica professionalment al món cultural. Recentment ha guanyat el premi Mercè Rodoreda de contes amb l'obra Gent que tu coneixes.  


Què la va impulsar a començar a escriure? És / era una aficionada a la lectura?
De fet, he escrit des de sempre; la meva primera novel·la, de 72 pàgines manuscrites, la vaig acabar amb 12 anys. La primera llibreta que recordo haver tingut expressament per escriure històries me la va comprar el meu pare durant unes vacances quan tenia 8 anys. Sempre he estat una gran aficionada a la lectura, de fet, sempre estic llegint un llibre, quan n’acabo un en començo un altre i no em sé estar sense tenir un llibre encetat. Penso que Ia lectura és essencial no només per a la nostra formació sinó per al nostre creixement com a persones: ens fa millors, més savis, més tolerants, més oberts, amb més capacitat d’entendre el món divers i multiforme en què vivim. A més, penso que és imprescindible, per ser escriptor, ser primer un bon lector. Sense lectures no es pot escriure.

Per què va decidir publicar el seu primer llibre? Va tenir acceptació a la primera editorial a la qual el va presentar?
Publicar és sempre difícil. Jo escric per expressar-me però, un cop acabada l’obra neix la necessitat de comunicar-se amb els lectors i això només es pot fer a través de l’edició. Quan s’és un autor novell és difícil obrir-se pas en aquest món, que una editorial aposti per l’obra d’un desconegut. En el meu cas, la meva primera novel·la es va publicar perquè va guanyar un Premi literari que implicava l’edició. Els Premis literaris són una sortida per als autors desconeguts i és més probable aconseguir publicar d’aquesta manera que que una editorial s’atreveixi a publicar l’obra d’algú que no ha publicat mai.

Quan escriu és perquè ha tingut alguna idea i vol plasmar-la al paper? És a dir, primer fa una “anàlisi” dels personatges i els crea, o bé es planta davant del full o de l’ordinador i deixa volar la imaginació i el talent?
Jo començo a escriure perquè vull reflexionar sobre alguna idea (la incomunicació, la necessitat d’encaixar, el pas del temps...) i el primer que faig és pensar quins personatges em convenen per parlar d’aquest tema i quina relació tindran. A partir d’aquí, faig que la història hi creixi al damunt, estigui al seu servei o sigui que, quan el començo, no sé mai com acabarà; prefereixo que el relat i els personatges vagin desenvolupant-se, que trobin el seu camí, descobreixin el final ells sols. Això m’obliga a una important tasca de reescriptura, perquè de vegades els protagonistes comencen d’una manera i evolucionen cap a llocs insospitats; llavors cal revisar i donar coherència a la totalitat del text. Penso que el més important, a l’hora d’escriure qualsevol mena d’obra, és tenir alguna cosa a dir; és bàsic que allò sobre el que reflexionem ens interpel·li personalment. Amb una mica de tècnica es pot escriure qualsevol història, però només són aquelles que ens diuen alguna cosa les que ens impressionen.

Amb quines qualitats es definiria? Què fa que la seva obra sigui diferent?
Com a qualitats, penso que el meu punt fort és la constància i l’entusiasme. Treballo la història tant com calgui, no em fa mandra, en absolut, escriure i reescriure fins que la novel·la acaba sent una d’aquelles que m’agradaria llegir si l’hagués escrit algú altre. Penso que el que fa la meva obra diferent és l’aprofundiment en personatges quotidians, absolutament normals (dependents, cambrers, oficinistes...) gent que podríem ser nosaltres mateixos o algun dels nostres veïns. Aquests personatges absolutament normals viuen històries també quotidianes però aquestes històries els fan créixer, evolucionar, plantejar-se la vida i això els dota de la mateixa grandesa que als gran personatges literaris. Personalment, detesto els personatges massa perfectes, talentosos, guapos, sensibles o amb diners. Trobo que la perfecció és molt avorrida, m’agrada la gent imperfecte i així són els meus personatges.

Els premis amb què ha sigut guardonada (Premi de novel·la curta Ciudad de La Laguna, 1999. Premi Carlota de Mena, 2005. Premi Llibreter de narrativa, 2012. Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2014) li han donat fortalesa per seguir avançant i no deixar d’escriure?
Per descomptat. Els premis t’esperonen i et confirmen que el que fas té un eco en l’altra gent, que agrada més enllà del teu cercle familiar o d’amistats. També comporten, en general, la publicació, cosa gens menyspreable tenint en compte la dificultat d’editar. Per últim, com més importància tenen els premis, més repercussió té l’obra als mitjans i el seu ressò la beneficia. Això, més enllà d’una satisfacció personal, obre algunes portes en el món editorial: com més conegut s’és, més facilitat hi ha perquè el manuscrit sigui tingut en compte per editorials més importants, que solen tenir una millor distribució i més accés als mitjans.

Què la va impulsar a escriure Gent que tu coneixes?
He escrit relats des de sempre; el gènere del conte curt em sembla molt interessant, és com una mena de canó de llum que il·lumina un tros de vida, que posa el focus sobre una petita parcel·la de realitat. A Gent que tu coneixes m’interessava explorar la vida quotidiana de personatges propers que, fet i fet, experimenten el mateix que els grans personatges de la literatura universal: volem que ens estimin siguem Madame Bovary o el mecànic del taller o ens fa por envellir i el pas del temps siguem Dorian Gray o la caixera del supermercat: la gamma de sentiments humans és, en definitiva, molt poc variada, encara que ens sentim únics davant les nostres pròpies vivències.

Quines qualitats creu que van fer que Gent que tu coneixes guanyés el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions?
Penso que Gent que tu coneixes és un recull molt equilibrat; en ell podem trobar personatges diferents, situacions diferents, resolucions diferents, sempre dins d’un estil molt característic. Els relats són de vegades tràgics, amb circumstàncies que els personatges han d’afrontar, que els faran canviar i que no els permetran tornar a ser els mateixos; altres vegades, els relats destil·len un humor àcid, una visió irònica sobre personatges i situacions que ens fan somriure; per últim, un tercer conjunt de relats ens parla de personatges en situacions quotidianes que els cal resoldre. En aquest procés, aprendran alguna cosa de la vida, reflexionaran o es sorprendran.

Què va ser el primer que va pensar quan es va assabentar que el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions era seu?
Va ser una gran alegria, lògicament. Quan et presentes a un premi sempre ho fas perquè creus que tens alguna oportunitat però, al mateix temps, saps que has de competir amb altres autors que també estan convençuts de la seva obra. Quan saps que el jurat t’ha escollit a tu, experimentes una gran satisfacció, no només per aquesta vegada en què els coses han sortit bé, sinó també per les altres vegades on no has aconseguit reeixir; un èxit justifica tots els fracassos.

Dels llibres que ha escrit, podria escollir-ne un de preferit, el que per vostè destaca per sobre dels altres?
Això és com preguntar-li a una mare quin és el seu fill preferit. Crec que cada llibre té les seves qualitats i que tots són diferents.

Té algun llibre entre mans? Una futura publicació?
Estic preparant una nova novel·la, però encara està a les beceroles; li queda un llarg camí per recórrer o sigui que haurem d’esperar una mica per parlar-ne.

Pel que hem pogut veure, no s’ha dedicat exclusivament a escriure. La seva carrera professional també l’ha dut a col·laborar en premsa i revistes especialitzades, a publicar estudis, a fer de guionista i també de presentadora televisiva, entre d’altres. És l’escriptura el que més li agrada?
Sens dubte, sí. Sempre he treballat al món cultural i he après molt de totes les experiències en les que he participat; també m’he divertit, que és essencial a l’hora de treballar a gust. Però el que més m’interessa, sense cap mena de dubte, és escriure, potser perquè escriure em fa tremendament feliç.

Una última pregunta. Nosaltres som alumnes de l'assignatura de literatura universal. Quina obra creu que hauríem de llegir dins el programa de lectures d'aquesta matèria?
Jo us faria dues recomanacions: La campana de vidre, de Sylvia Plath, i Els papers pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens. 

Mar Granés i Elena Melendre (1r BAT)

Anna Teixidor: "Els periodistes hem de tenir un compromís social"

Anna Teixidor Colomer (Figueres, 1978) va estudiar la carrera d’Humanitats i Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra i és doctora en Comunicació Social. Va començar amb el periodisme local a Televisió de Figueres i, després de col·laborar amb diversos mitjans (Antena 3, Cadena Ser, El Triangle, Revista de Girona, Diari de GironaHora Nova Empordà), treballa actualment als Serveis Informatius de TV3, en la secció de Societat. S’ha especialitzat en temes d’immigració i és coautora de diversos reportatges i documentals: “Salt, assaig de convivència”, “Ivie Okundaye, una dona de carretera”, “A la recerca del paradís”, “Somnis atrapats” i “Els últims dies de Tom Sharpe a la Costa Brava”, entre d'altres.
En el vessant acadèmic, és autora de diversos articles i capítols de llibre. Ha publicat també dos llibres de temàtica històrica: Amb la República al cap i Catalunya al cor. Empordà Federal (1911-1938) i Josep Puig Pujades. Líder del republicanisme empordanès.


Em sorprèn el canvi de rumb que ha fet en el seu àmbit professional: passar de fer de presentadora a directora/ productora de documentals. Per què aquest canvi?   
No crec que sigui cap canvi de direcció, sinó una evolució. Quan tenia setze anys, vaig sentir la inquietud de conèixer a curta distància el periodisme. Per això vaig començar a col·laborar a Televisió de Figueres. La televisió local tenia pocs recursos i tots havíem de saber fer tots els papers de l’auca. Va ser una experiència necessària en la qual vaig aprendre que la feina en equip és imprescindible perquè pugui tirar endavant un projecte.

Ha estudiat dues carreres totalment diferents: periodisme i humanitats. Per què va decidir estudiar aquestes dues carreres?
Potser més que diferents són complementàries. Humanitats és una carrera interdisciplinar que et dóna una cultura àmplia en història, literatura, filosofia i història de l’art. Una bona base per enfrontar-se a una tasca com la del periodista, que cada vegada ha de saber més de tot i exigeix tenir coneixements i recursos de tot tipus.

Tinc entès que és professora d’Institut, però va demanar una excedència. Té previst tornar a impartir classes?
En alguns moments vaig pensar que no em podria dedicar professionalment al periodisme. Moltes vegades és una feina absorbent, mal pagada i sense horaris. Per això vaig decidir presentar-me a oposicions al Departament d’Ensenyament com a professora de Geografia i Història. Afortunadament, vaig aconseguir una plaça, però quan vaig veure que em podria dedicar totalment al periodisme, amb recursos i un sou digne a final de mes, vaig optar per agafar una excedència de la docència. La vida dóna moltes voltes. Per tant, encara no sé si mai hi hauré de tornar.

Com valora la seva trajectòria des que va començar a Televisió de Figueres fins avui, que treballa a TV3?
Ha estat una evolució; l'esforç de molts anys, però també una bona dosi de sort, d’oportunitats i perseverança. Ara tinc la possibilitat de treballar amb temes més complexos i, cosa molt important, tinc recursos per fer-ho.

Per què la majoria dels documentals són de temàtica cultural, de religió?
Més que de cultura o religió, diria que es tracta de documentals socials, i específicament d’immigració, excepte en el cas estrictament cultural de “Els últims dies de Tom Sharpe”, encara que Sharpe també va ser un immigrant. Crec que els periodistes hem de tenir un compromís social, hem d’intentar visibilitzar històries anònimes que d’altra manera quedarien desapercebudes i donar veu a testimonis que no existirien. És una obligació i una responsabilitat com a periodistes, a més d’un servei públic.


Molts dels articles que ha publicat com a historiadora tracten sobre la història de Figueres, especialment durant la Segona República.
En l’àmbit acadèmic, m’he especialitzat en història del republicanisme empordanès del primer terç del segle XX, i el principal àmbit d’estudi ha estat la figura del figuerenc Josep Puig Pujades i, per extensió, aquest moviment a la comarca.

Actualment, quins projectes de futur té?
Estic treballant en una sèrie de reportatges sobre el tràfic de menors. Unes històries brutals de nens i adolescents que entren a l’Estat espanyol amb pastera i que són instrumentalitzats per les xarxes criminals. També estic escrivint un llibre sobre la situació del gihadisme a Catalunya.

En el documental “A la recerca del paradís” em sorprèn el cas de la noia que es crea un perfil de Facebook com a únic mitja de comunicació per parlar amb el seu germà. 
La major part de familiars i amics de combatents i dones que han viatjat a Síria i a l’Iraq es comuniquen a través de les xarxes socials i el telèfon. És la manera més fàcil de seguir dia a dia la seva vida al front o a la rereguarda, amb imatges gràfiques, gravacions audiovisuals i missatges.

Marta Gallego (2n BAT)