Alfons Gumbau, una lliçó de periodisme

El passat dijous 9 de juny, Alfons Gumbau va fer una xerrada als alumnes de l’optativa de revista, per tal d’explicar una mica la seva professió.

Gumbau va néixer a Figueres el 1955. És periodista i home de teatre, i també va estudiar música al Conservatori del Liceu. Ara mateix no treballa per cap mitjà i compagina diferents tasques dins el món de la comunicació.

Gumbau va començar la seva trajectòria professional el 1977 al setmanari 9País, que després va passar-se a dir Hora Nova. Va estar una temporada al Punt Diari, principalment a la delegació de Figueres, però també a Girona. Va ser el corresponsal a l'Alt Empordà del diari Avui i va treballar en una publicació mensual dels anys 80 que es deia Empordà Federal. També va fer debats i tertúlies a televisió de Roses i a Ràdio Vilafant. Va treballar deu anys, de 1997 a 2007, a l’ajuntament de Figueres com a cap de premsa i comunicació.

Entre altres coses, Gumbau va explicar que abans la premsa escrita era una feina artesanal, tot i que sempre es feia amb uns criteris molt professionals.

“Jo crec que de periodista n’ets, no en fas. Quan tu vius aquesta feina, en què hi has de posar, a part d’unes qüestions tècniques, una part personal, ets periodista”, va explicar-nos. També ens va dir que, "estiguis treballant a la primera cadena mundial o a l’últim mitjà de comunicació, sempre s'han de seguir unes normes. Tota la informació que es publica ha de ser vertadera. S’han de contrastar sempre diferents punts de vista. Sempre s’ha de distingir entre informació i opinió. Si no tens cap notícia, l’has de crear, en cap cas inventar-la. El millor periodista és el que sap explicar millor el que passa en el seu entorn".

Gumbau va fer una valoració crítica del periodisme d'avui dia: "L’artesania s’ha perdut. Hem trencat la creativitat i l'hem substituït per la indústria. Indústria és sinònim d’empresa, i el que sempre busca l'empresa és fer negoci".

Tomeu Juanola, Adrian Seicean i Raimon Casanovas

L'últim Regal de lectura

El passat 26 de maig la Muna i jo vam anar a llegir per última vegada a l'escola Anicet de Pagès. En aquest cas vam llegir poemes curts, i després vam fer una petita activitat: vam repartir fotos relacionades amb cada un dels poemes que havíem llegit. Entre la meva companya i jo vam llegir els títols dels poemes i cada nen havia de endevinar la seva parella. Si feien bé la prova, els donàvem un xupa-xup de premi.

En acabat vam baixar al pati i ens van fer una foto de grup per tenir un petit record.

Vull donar les gràcies a la nostra professora, Sara Beltran, per haver-nos ajudat a preparar les activitats i haver-nos acompanyat sempre a l'escola. En general, estic molt contenta d'haver participat en els Regals de lectura. Espero que l'any que ve ho pugui tornar a fer.

Alba Méndez

L'INS Monturiol oferirà un nou cicle formatiu el curs 2016-2017

Ensenyament ha anunciat dotze nous cicles de formació professional a les comarques gironines per al curs 2016-2017. El Monturiol serà un dels instituts que oferirà un nou cicle, el de manteniment electromecànic adaptat a la producció mecànica, de grau superior. 
Aquest cicle serà de modalitat dual, és a dir, els estudiants combinaran la formació en el centre educatiu amb l’activitat en una empresa. Per tal de facilitar el contacte amb les empreses on els estudiants d’electromecànica realitzaran part de la formació, s’ha creat un conveni amb el cercle EURAM (Euroregió de l'Arc Mediterrani).

Des d’Ensenyament es destaca la importància de dur a terme la formació dual dels joves que cursen aquest cicles formatius, i la importància d’augmentar l’oferta formativa professional especialitzada i orientada a les noves necessitats.

Raimon Casanovas, Tomeu Juanola i Adrian Seicean 

Estem connectats

Des de no fa gaire, les xarxes socials han impactat en la nostra vida, i la seva importància ha anat augmentant, fins a fer-se gaire bé imprescindibles per a alguns de nosaltres. En molts casos relacionades amb l’administració, aporten una excel·lent eina de comunicació i poden millorar la innovació. A més, generen respostes immediates dels usuaris, són molt pràctiques i estalvien temps. En general, si el seu ús és l’adequat, ens poden millorar la vida d’una manera notable.

Però no sempre és així. Sobretot entre els adolescents, per als quals aquestes xarxes s’han convertit en el seu dia a dia, i no sempre en fan un bon ús. A part de les addiccions que poden generar, poden comportar desconcentració, disminució de la productivitat o fins i tot la despreocupació pels estudis.

També poden ocasionar una falta de privacitat, i no tots en som conscients. És per això que hem de vigilar i ser cautelosos a l’hora d’actuar a la xarxa i no compartir imatges o dades personals que puguin comprometre’ns. Aquesta pràctica pot generar casos de  suplantació d’identitat o fins i tot ciberbullying o grooming.

A l’institut, les tres xarxes més utilitzades són Facebook, Twitter i Instagram. A continuació, farem una introducció de cada xarxa social.

Facebook:

La xarxa social va ser llençada el 2004. Va ser fundada per Mark Zuckerberg, estudiant de la universitat de Harvard. La xarxa permet afegir gent com a amics, enviar-los missatges i compartir enllaços, fotos, vídeos i altres coses.

Twitter:

Creada per Jack Dorsey, Noah Glass, Biz Stone i Evan William, va ser llençada el 13 de juliol de 2006. Twitter permet als seus usuaris enviar i llegir missatges de text d’un màxim de 140 caràcters.

Instagram:

Especialitzada en una aplicació mòbil, és una xarxa social creada per Kevin Systrom i Mike Krieger. Va ser llençada el 6 d’octubre de 2010. Permet fer i compartir fotografies, aplicar filtres i vídeos d’un màxim de 15 segons. 

Les gràfiques següents mostren els resultats de les enquestes que hem fet a una classe de cada curs d’ESO al nostre institut. Com podem observar, les dues xarxes més utilitzades en tots els cursos són Instagram i Facebook. En canvi, Twitter és la que menys utilitzen els alumnes.

Xavi Cuadrado és professor d’Educació Física al nostre centre. És molt actiu a les xarxes socials.

Què n'opina de les xarxes socials?

Actualment és l'ina d´informació, comunicació i relació social més forta a nivell mundial

N’utilitza alguna? Quina?

Facebook, Twitter, Instagram.

Sap si en aquest institut, o en algun en els quals ha treballat, hi ha hagut casos de cyberbullying?

Sí. Els  grups de WhatsApp i Facebook on es passaven  fotos o comentaris d'algun company per riure-se'n al grup.

A quina edat creu que s’haurien de començar a fer servir les xarxes socials?

Als 14 està bé.

Què en pensa sobre la falsificació de l’edat per tal d’accedir a certes xarxes?

Malament. Qualsevol menor pot tenir obert un compte de Facebook, ja que no hi ha cap control d'edat. Els pares haurien de donar un consentiment firmat digital que demostrés que estan assabentats que el seu fill n’ha obert un.

Com creu que es podria regular amb més eficàcia?

Amb permisos paterns, comptes compartits obligatòriament amb pares, o bé que els arribés, als pares, una alerta al mòbil o per mail si un fill menor obre un compte a algun dispositiu.

En quin aspecte creu que milloren les relacions, gràcies a les xarxes socials?

En tots els aspectes: tens la possibilitat de conèixer, relacionar-te o mantenir contacte amb molta més gent de tots els àmbits i trobar amics, companys, familiars  que no has tornat a veure mai més i fer grups. També a nivell sentimental les xarxes i aplicacions han tingut molt èxit pe trobar parella.

Creu que les xarxes socials condicionen la vida de les persones? Ho nota d’alguna manera en els alumnes?

Molt. Dediquem moltes hores al dia a mirar informació, compartir fotos, fer comentaris, etc., que es pengen constantment a les xarxes. Som addictes a la informació instantània. Alguns tenen una gran addicció i no poden estar sense mirar el mòbil ni un minut a classe; no estan concentrats per culpa del mòbil i els grups de Waps i Facebook. És com xerrar  o passar-se els papers d'abans a classe.

Li són útils en la seva professió?

Sí, perquè estic a grups, portals, webs professionals per compartir informació i novetats actuals a nivell mundial de molts àmbits.

Raimon Casanovas, Tomeu Juanola i Adrian Seicean

Arad ens espera

Aquest 2016 l’Euroweek compleix 24 anys. Es tracta d'una trobada multicultural en què adolescents de diferents països europeus conviuran durant la setmana del 22 al 28 de setembre i s'estaran a les cases de les famílies amfitriones. El nostre institut ha seleccionat vuit candidats, estudiants de 3r d’ESO i batxillerat: Èric Calsina, Antonia Caporale, Paola Caporale, Raimon Casanovas, Ivan Castro, Cindy Gómez, Tomeu Juanola i Adrian Seicean. Aquests nois i noies es reuniran amb els alumnes de tot Europa a l’institut Colegiul National Moise Nicuaraç, on faran diverses activitats relacionades amb la cultura de cada país.

Aquest esdeveniment cada any canvia de país. El curs passat es va fer a Letònia i enguany la seu és Arad, a Romania. Arad és la capital del districte d’Arad, ubicat a la part més occidental de Romania, a la regió de Transilvània. És una ciutat de les dimensions de Girona, amb 172.827 habitants. Els principals llocs d’interès de la ciutat són la catedral ortodoxa romana de Sant Joan Baptista, la catedral catòlica i la ciutadella, entre altres.

Raimon Casanovas, Tomeu Juanola i Adrian Seicean 

David Cervera: “Tristament, el percentatge d’alumnes que fan vaga i assisteixen a les manifestacions és molt petit, potser del 10-15%”

David Cervera és el delegat de 2n de Batxillerat. En aquesta entrevista ens parla de la vaga que han fet recentment els alumnes de segon cicle d’ESO i de Batxillerat per protestar contra el decret llei 3 + 2.

David Cervera és el tercer començant per la dreta. Al seu costat, els alumnes de l'institut Òscar Porras, Marc Barceló (2n Batxillerat) i Pau Galiana (4t ESO)

Què en penses, ara que ja ets a punt d’entrar a la universitat, de la vaga 3+2?

Les vagues són la forma que tenim els estudiants de donar a conèixer de forma pública que no estem conformes amb alguna mesura presa des del govern i que ens afecta a nosaltres com a estudiants. La vaga del 3 + 2 es va fer com a mesura de protesta contra el decret de llei que porta el mateix nom. Aquest decret provoca que els graus universitaris, que son actualment de 4 anys (més un any de màster opcional) passin a ser de 3 anys (i 2 anys de màster opcional). Aquest és el sistema que està més generalitzat a Europa, i, en un principi seria més idoni; `però el problema principal està en què, mentre que a la resta d’Europa el preu de graus/màsters és més o menys el mateix, a Espanya el preu dels graus pot arribar a duplicar, triplicar o quadruplicar el preu d’un grau. La conclusió, doncs, és que si s’aplica aquest decret llei, molts estudiants no es podran permetre uns estudis complets perquè no seran capaços d’afrontar el pes econòmic que representen els 2 anys de màster. Per això fem vaga.

Hi va haver alguna manifestació a Figueres o a Girona? Hi vas assistir?

A Girona es va fer una manifestació. Sempre que es fa una assisteixo. Aquesta vaga però, vam decidir que degut a la nostra situació pels exàmens, el millor era prescindir de la vaga.

Quin percentatge d’alumnes que fan vaga assisteixen a les manifestacions?

Tristament, el percentatge d’alumnes que fan vaga i assisteixen a les manifestacions és molt petit, potser del 10-15%. Falta una mica més de conscienciació per part dels que fan vaga. Perquè la vaga no és per estar a casa, sinó per a protestar i alçar la nostra veu, com ja he dit.

Els teus companys estan en contra del 3+2? N’heu parlat a classe? Heu fet algun debat?

La veritat és que sempre que he parlat d’això a classe els companys em donen suport i no hi ha molta discrepància. I no, no hem pogut fer cap debat.

Quants alumnes van fer vaga de la teva classe?

Segon de batxillerat és un any amb molta pressió a causa de que s’ha d’acabar tot el temari de cares a la selectivitat. Com que la vaga va coincidir en època d’exàmens, ens vam veure obligats a no fer la vaga, lamentablement. Però sempre que s’ha fet vaga quasi el 100% dels alumnes estan conforme amb la vaga i la fan.

T'agrada ser delegat? Per què?

Sí, la veritat és que és una tasca que em motiva. M’agrada intentar aconseguir el millor pels altres i intentar tenir a la classe el màxim de satisfeta possible. 

Com a delegat, quina feina fas?

La veritat és que la feina no és que estigui molt pautada, depèn de la situació. Per a entendre’ns, el delegat seria la persona a la que l’alumne ha d’acudir si creu que hi ha un problema a la classe o alguna cosa que es podria fer millor. La meva feina és intentar ser la veu de la classe: recopilar la opinió dels alumnes per tal de prendre decisions en nom del grup (a vegades mitjançant el vot). D’accions concretes, aquest any he fet diverses: he aconseguit tenir la sala de reunions per als alumnes de segon durant les hores del pati (tot i que normalment sempre era així), i, molt important, vaig aconseguir posposar l’entrega del treball de recerca dues setmanes per tal que tinguéssim més temps per a poder-lo repassar.

És el primer any que ets delegat?

No, he sigut delegat durant aquest any i a primer de batxillerat també.

Com va ser que vas decidir presentar-te per ser delegat?

Perquè com que ja vaig ser-ho l’any passat, i l’experiència va ser bona, tenia ganes de repetir-ho. Normalment mai callo i sempre m’agrada fer la meva, així que, per tant, vaig decidir ser delegat.  

Aquesta vaga ha sigut la primera que ha viscut o n'hi ha hagut d’altres?

No, porto fent vagues des de fa aproximadament 3 anys. Normalment es solen fer dues o tres vagues per curs.

Ens han dit que pertanys al Sindicat d’Estudiants. Per què et sembla important formar-ne part?

Penso que és important formar part del SEPC perquè és l’eina que tenim els estudiants per donar a conèixer la nostra opinió, i, sobretot, per a demostrar que els estudiants també tenim dret a decidir en allò que ens afecta. Perquè l’educació en aquest país sempre s’ha legislat en funció del govern que hi ha present, i creiem que això no és productiu. Per a arribar a prendre decisions en l’educació, s’ha d’arribar al consens entre professorat, alumnes i pares. També és una bona eina per tal que els estudiants comencin a despertar el sentit crític i vegin que també són capaços de poder canviar les coses si no les veuen bé.

Alba Méndez i Nicole Ramírez

Núria Tuset, cap d'estudis: "És una feina que et va desgastant perquè a vegades t’has d’enfrontar amb les famílies"

Núria Tuset és professora de socials i a la vegada cap d’estudis. L’entrevistem per saber una mica més sobre tot el que implica el seu càrrec.

  

Quants anys portes fent de cap d’estudis? T’agrada aquesta feina? Per què?

Porto uns set anys. Sí que m’agrada fer-ne, però no és massa agradable la part dels expedients disciplinaris i de les expulsions. A vegades t’has de enfrontar amb alumnes i també amb les famílies.

La trobes difícil, aquesta feina? Tens pensat deixar-la?

No, no la trobo difícil. Diguéssim que la vaig aprendre a fer. De moment no tinc pensat deixar-la, perquè hem començat un projecte de quatre anys, però és veritat que és una feina que et va desgastant perquè a vegades t’has d’enfrontar amb les famílies.

Vas escollir tu el càrrec o et va tocar?

Em van donar l’opció del càrrec. Recordo que vaig tornar de la baixa de maternitat, i en Miquel Turró em va proposar ser cap d’estudis. Li vaig dir que primer ho havia de parlar amb la família. Ell em va explicar com funcionava, però només em va explicar la part bona. Vaig acceptar i així vaig començar.

Canviaries de càrrec dins l’equip directiu?

No. Cada càrrec té la seva dificultat, i pel meu caràcter ja m’agrada fer aquesta feina. I ara que ja he après, bé o malament, a fer-la, no la vull deixar. En tot cas, si la deixés seria perquè pesa més la vocació de professora, la tasca docent. Aprendre a exercir un altre càrrec seria massa feixuc.

Més o menys en un any d’institut, quantes expulsions has cursat?

N'hi ha moltes, però sempre són molt repetitives. D'expulsions, n'hi pot haver unes vint cada trimestre. Després hi ha els expedients disciplinaris, que es repeteixen moltíssim. Pots tenir deu o cinc expedients del mateix alumne.   

Alguna vegada has arribat a no expulsar cap alumne durant un període de temps llarg?

Durant un període de temps llarg no, però perfectament poden passar dues setmanes, perquè la comissió de disciplina es reuneix cada setmana. També pot ser un càstig de dijous a la tarda.

Hi ha alguna anècdota que puguis explicar sobre aquest tema?

Recordo que fa molt de temps, quan teníem tardes, la situació era molt més complicada. Hi havia un nen d’origen gitano que em duia molts problemes. Va venir la seva mare, i no va acceptar l'expulsió. I això que era un alumne que tenia una conducta fora de lloc. La mare la va justificar. A més a més, com que venia de Santa Llogaia i s’havia de quedar al menjador, el noi va portar un llistat a escrit a mà de tot el que no podia menjar i el que podia menjar. I el que podia menjar eren macarrons, pizza, patates... I les coses a les quals era intolerant eren verdures, peix...

Has arribat a enfadar-te realment amb algun professor o alumne? Per què ho has fet?

No, amb professors no; sempre trobem una solució. Alguna vegada m'ha molestat quan s’ha produït una expulsió i el tutor, potser perquè ha tingut un mal dia o no ha tingut temps, no ha trucat a la família, i arribes en aquella classe pensant que l'alumne no hi és i te'l trobes. Amb alguns alumnes sí que m'hi he enfadat, si he vist que durant el curs la conducta s'anava repetint. A vegades hem de fer mediació per arreglar el problema.

Qui participa a les reunions de la comissió de disciplina?

Antigament hi participava l'educadora social la Belén, però fa dos anys que ja no hi és. Aquest any hi som jo, que la presideixo, i les coordinadores de cada nivell: a 1r ESO, la Teia Roca; a 2n ESO, la Maria Martínez; a 3r ESO, la Sílvia Sala i a 4t ESO, la Montse Guerra. Normalment ens reunim sempre a penúltima hora (cinquena hora) del dimarts, fan una petita reunió.

Ens podries explicar com funciona això dels partes? Qui va tenir la idea?

Quan fa que existeix?

Això dels partes, o fulls d'incidència, quan jo vaig arribar ja existien. Abans de ser cap d’estudis, ho era una professora de matemàtiques que es deia Montse Dabau. Els partes són una forma de càstig per als alumnes, pel comportament que tenen dins de l'institut.

Amb els anys que fa que ets professora, la quantitat d’expulsions ha variat gaire?

No massa, de fet ha disminuït. Quan hi havia servei de tarda hi havia més conflictes, perquè els alumnes estaven més cansats.

Com està organitzat el sistema del Ksameu quan un alumne està expulsat?

Això està molt bé, perquè és un recurs que no ha existit sempre. Quan jo vaig començar de cap d’estudis hi havia una expulsió de llarga durada (llarg vol dir més de tres dies). Si l’alumne té ganes d’anar al Ksameu, allà l’ajuden a fer tots els deures. El primer dia hi has d’anar amb un familiar més gran, perquè no et deixes entrar sol.

Alba Méndez i Nicole Ramírez

Àvies 100% guapes

El passat dia 11 d’abril vam anar a parlar amb la Rosa Abulí, coordinadora d'activitats de cicles, per parlar del projecte de perruqueria La bellesa a la vellesa. Aquest projecte formava part de la setmana cultural del centre de dia Els Arcs, de Figueres.

La Rosa ens va dir que tot va començar de casualitat, fa uns set anys. Dos cops per setmana es feien serveis de perruqueria a clients de fora del centre. Com que el comportament dels alumnes a classe no era l'adequat, la Rosa va voler fer alguna activitat per millorar aquesta actitud. Es va reunir amb les professores de perruqueria i estètica per demanar-los col·laboració. Durant la reunió, van trucar des d’Els Arcs per demanar si volien anar-hi. La Rosa va acceptar la proposta perquè li va semblar una bona oportunitat de canviar l’actitud d’aquells alumnes i fer-los més responsables.

Cada any, des d'aleshores, s'ha fet aquesta col·laboració. Enguany va ser els dies 30 i 31 de març. Les cinc alumnes de 2n de perruqueria que hi van participar van fer un power point per explicar a les àvies de la residència la seva feina a l’institut. Després van pentinar-les. L’objectiu era que les àvies estiguessin al 100% guapes”, explica la Rosa.

L’endemà, aquestes cinc alumnes van preparar una passarel·la amb una alfombra vermella i hi van fer desfilar les àvies a qui havien fet algun pentinat.

Alba Méndez, Nicole Ramírez i Lamiae Drissi

Ensenyar als alumnes i aprendre d'ells

Cristian López ha fet les pràctiques de formació de professorat a l'INS Monturiol. En aquest text ens fa cinc cèntims de la seva experiència.

La meva estada de professor en pràctiques a l'INS Narcís Monturiol ha estat una de les millors experiències que he viscut. Diversos factors hi han contribuït. Alguns d'ells personals i d'altres, externs.

D'entre els personals, en podem destacar la vocació per ensenyar i l'amor per la llengua i la literatura. Ser professor no és fàcil, però l'esforç s'ho mereix, perquè pots ensenyar i sentir una enorme satisfacció, ja que observes com els alumnes aprenen i creixen com a persones i, d'una o altra manera, t'ho agraeixen, fet que és molt gratificant. Observes que els alumnes són complexos, diversos i moltes vegades difícils. Però d'ells, n'aprens moltes coses. Una de molt important és que, tot i les dificultats, segueixen al peu del canó. Sé que m'espera un llarg camí per aconseguir ser un bon professor i que m'equivocaré mil vegades, però l'amor per aquesta professió, i el que en podem extreure, s'ho mereix.

Per últim, vull agrair als professors i a la direcció del centre la bona rebuda quan vaig arribar. Professors que m'han fet sentir un més entre tots ells. Els alumnes del CAS, que han estat els meus primers alumnes, cosa que mai oblidaré. Els professors del Departament de Llengües que m'han fet sentir un professor més i no un alumne en pràctiques. I l'Ernest i, sobretot, la Nadina, que m'han guiat i ajudat en tot moment. Gràcies!

Cristian López Vives

Màster en formació de professorat d'ESO, Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d'Iidomes. Graduat en Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona. 

Metamorfosis de Don Quijote a Capitán Garfio

Paula Cabrera, alumna de 4t B, va guanyar amb aquest relat el concurs literari de Sant Jordi en la convocatòria de llengua castellana. Els alumnes havien d'actualitzar algun fragment del Don Quijote de Cervantes, quatre-cents anys després de la publicació de la segona part d'aquesta novel·la genial que inaugurava la tradició de la novel·la moderna.

Unos intensos rayos de sol cruzaban la ventana de la habitación. Parecía que por fin iba a ser un día soleado. La alarma del Iphone 6 de don Quijote sonó a las seis de la mañana, como de costumbre, etiquetada como “Levántate, que tienes que hacer un mundo mejor que ayer, pero peor que mañana”. Aquel día, mientras don Quijote ingería sus fresas con nata, Nutella y Lacasitos, acompañadas de una bolsita de regalices negros, el desayuno de cualquier caballero, nuestro hidalgo empezó a leer el clásico que había tomado prestado de la biblioteca de Selva de Mar y que llevaba por título Blancanieves y los siete enanitos. La amada de don Quijote, llamada Dulcinea del Toboso y a la que quería con todo su corazón caballeroso, dormía plácidamente en su habitación rosa fucsia desde hacía cuatro años, sin pausa, y él desconocía la razón. Sin embargo, la cuidaba día tras día, a pesar de que no abría ni un ojo.

Tras leer el clásico, don Quijote decidió ir a llamar al timbre de su vecino Sancho Panza (llamado así por sus amigos a causa de su característica y peculiar barriga) para ir en busca de nuevas aventuras. Pero hoy, a diferencia de los demás días, don Quijote tenía un objetivo: capturar a la malvada reina Grimhilde, causante del sueño profundo en el que había caído Blancanieves. Y es que, después de leer el clásico, cuya historia don Quijote desconocía, la comparó con la situación de su querida Dulcinea y sospechó que, tal vez, a su amor le hubiera pasado lo mismo.

Después de perrear (acción similar a cabalgar pero sustituyendo el caballo por un perro) unos largos dos minutos, ya que su animal decidió aprovechar y hacer sus necesidades, acción que requería un tiempo e intimidad determinados, llegó a casa de su camarada. Seguidamente, llamó al timbre. Pasados entre 50 minutos y 2 horas y media, se asomó por el balcón la señorita Sancha Panza, hermana de su leal compañero. Don Quijote había estado enamorado de ella toda su infancia, era su amor platónico. De niño soñaba con dormirse apoyado en su barriguita, que debía de tener un diámetro de 32 centímetros aproximadamente. Pero todo cambió tras conocer a Dulcinea: la vio por primera vez mirándose en el espejo de la discoteca Sikim de Empuriabrava… ¡y fue un flechazo!

-¿Se encuentra mi fiel escudero en casa, señorita? -preguntó respetuosamente don Quijote a Sancha Panza.
-Sí, señor. Se está acabando de lavar los dientes y enseguida estará preparado para salir. Usted ya conoce la intuición de mi hermano, y él hoy intuía que pasaría a buscarlo para vivir una de esas grandes aventuras que ustedes viven, ¿verdad?

Aún no había terminado Sancha de formular la frase cuando Sancho ya estaba pateando  (acción similar a perrear, pero sustituyendo el perro por un pato) a dos metros de distancia de don Quijote. Gracias a su estupenda intuición, Sancho Panza ya conocía el objetivo de aquel soleado día.

Después de adentrarse en un bosque llamado El Manzanero, cuyo nombre dedujeron que se debía a la cantidad de manzanas que albergaba, vieron a lo lejos a una persona vestida con una túnica negra y larga que llevaba un pañuelo que le cubría media melena. Tras un par de minutos de reflexión, nuestro caballero la asoció con la malvada reina Grimhilde disfrazada de anciana para así, como en el libro, ocultar su verdadera identidad. Ataron al pato y al perro a un árbol y, lentamente y sin hacer ruido, se acercaron a ella. Cuando estaban a tan solo dos pasos de la anciana, don Quijote sacó unas esposas para apresar a la pérfida reina, ya que pensaba que había sido ella quien le había dado la manzana a Dulcinea para que cayera en su profundo sueño. Rápidamente, don Quijote le colocó las esposas mientras Sancho Panza le miraba con asombro.

-¡Mi señor! ¡Se ha confundido usted! Esto es un espantapájaros, la anciana está unos metros más allá… -le dijo al hidalgo con dificultades para contener la risa.

-¡Tranquilo, Sancho! Sé que ahora mismo tu miedo está provocando que no puedas ver la realidad pero, no te preocupes, esto puedo hacerlo yo solo. Todo saldrá bien, amigo… ¡Ya la tengo!
Una vez que don Quijote montara en su perro al espantapájaros esposado creyendo que se trataba de la reina malvada, Sancho Panza, en un abrir y cerrar de ojos, había capturado a la verdadera reina Grimhilde. Sin que don Quijote se diera cuenta y a través de algunas amenazas, Sancho había descubierto dónde se encontraba el príncipe que haría que el hechizo de la bella Dulcinea se rompiera y esta despertara para siempre.

Gracias a la precisión de la perversa reina Grimhilde, que había confesado la calle y el número donde habitaba el príncipe, llegaron al maravilloso palacete principesco en lo que se tarda en preparar el desayuno de un auténtico caballero. Cuando entraron y vieron al príncipe, nuestro hidalgo y su fiel escudero quedaron estupefactos porque... ¡tenía forma de sapo! Lo cogieron rápidamente y, durante el camino a su casa para acabar de concluir la misión, don Quijote no paraba de afirmar que aquel no era el príncipe, sino el Caballero de los Espejos.

Llegados a la habitación rosa fucsia, y ante los ojos de don Quijote, el sapo besó a la hermosa y dulce Dulcinea. Tras unos segundos, esta abrió sus ojos al mismo tiempo que el sapo se convertía en el príncipe más apuesto jamás visto en La Mancha. La rabia que sintió don Quijote hizo que naciera en él el deseo de quitarle la vida al guapísimo príncipe, pero con tan mala fortuna que, sin querer, acabó clavándose él mismo su propia espada en la mano y, a causa de ello, la perdió. Desde entonces le llaman capitán Garfio.

Paula Cabrera (4t B)

Arnau Guerrero es classifica per a la final del XIIè Certamen de Lectura en Veu Alta

El dimarts 5 d'abril, a l'Auditori Caputxins de Figueres, van tenir lloc els quarts de final del XIIè Certamen de Lectura en Veu Alta. El nostre centre va obtenir uns grans resultats, ja que la Noura Ayaou, alumna de l’aula d’acollida, i l'Arnau Guerrero, de 1r ESO C, van resultar guanyadors de les seves respectives categories i es van classificar per la següent fase a Girona. Aquesta segona fase, les semifinals, es va fer divendres passat, dia 6 de maig. Arnau Guerrero també es va proclamar guanyador i el proper 31 de maig participarà a la gran final al Teatre Nacional de Catalunya, a Barcelona.  

Llegim al web del Certamen (http://www.lecturaenveualta.cat/) que la  lectura i l’escriptura són considerades eines primordials i bàsiques de la resta d’aprenentatges i, per tant, han de constituir un objectiu d’atenció preferent durant tota l’etapa d’educació obligatòria. 

Ainhoa Latorre

Amb una rosa i un llibre a cada mà

El passat 23 d'abril es va celebrar a Catalunya la coneguda festa de Sant Jordi. Com cada any els alumnes de 3r d'ESO de l'INS Monturiol van muntar una parada a la Rambla, amb la col·laboració dels pares i les mares de l'AMPA.

Aquesta parada de venda de llibres i roses es fa per ajudar els alumnes que l'any que ve, quan facin 4t d'ESO, aniran de viatge de fi d'etapa. Aquest any Sant Jordi va caure en dissabte, i no hi podien anar tots els alumnes de 3r. Un cop es va saber qui podia anar a la parada, es van fer els horaris ja que no tots hi podien anar a qualsevol hora. Cada any els torns havien estat de dues hores, però enguany, com que no hi havia tants alumnes que hi volien participar, van ser de tres.

A cada torn hi havia tres responsables que s'encarregaven d'anotar el títol del llibre que es comprava i el seu preu, i feien el mateix amb les roses. A cada torn hi havia unes deu persones, i com que a la parada no hi havia espai per a totes, uns quants participants agafaven roses i anaven per la Rambla a vendre-les. Van tenir molt d'èxit.

Aquest any van anunciar que plouria tot el dia, però no va ser així. Als dos primers torns va fer molta calor i hi va haver molt de públic. A les tres van començar a caure gotes i al llarg del tercer torn va ploure. Al final del tercer torn va deixar de ploure i en alguns moments va sortir el sol i, amb ell, la gent que encara continuava comprant roses.

Els professors voluntaris de l'institut que van ser a la parada van dir que era un dels millors anys de la parada. Segons ens van dir, l'èxit es devia a la posició de la parada, que es trobava en un punt per on hi passaven moltes persones.

Adrian Seicean, Raimon Casanovas i Tomeu Juanola

Mi peor pesadilla

Publiquem un dels textos que els alumnes de 2n de Batxillerat han elaborat, sota el títol "Mi peor pesadilla", a l'assignatura de llengua castellana i literatura.

De repente anochece. Me encuentro solo sin poder ver ni siquiera un palmo más allá de mi nariz. El único sonido que escucho es el silbido del viento que, aunque parezca que trae calma, deja una sensación de tensión en el ambiente. Camino sin saber adónde voy, sin rumbo fijo ni en el mapa ni en mi mente, sin nadie que me coja de la mano para caminar conmigo y guiarme sea adonde sea que vayamos.

Todos se han ido. Todas las personas que quería y quiero no están. Todos se han ido para no volver y ya solo quedo yo, yo y el sonido del viento que me desorienta y me hace encontrarme más perdido que nunca. ¿Y si me equivoco de camino? ¿Y si no sé volver? ¿Y si no encuentro a nadie que me tienda la mano para ayudarme? Demasiadas preguntas, ninguna respuesta. Solo me queda caminar, caminar a ciegas, dejarme llevar por lo que siento y no por lo que veo; por lo que imagino y no por la realidad.

Estoy nervioso y tiemblo. Me duelen las piernas de caminar tanto y ni siquiera sé si he avanzado o solo camino en círculos que no me llevan a ningún lugar. ¡Ya no puedo más! Agotado, me siento en el suelo y rompo a llorar desesperado. Sé que estoy solo pero, aun así, intento llorar en silencio, sin que se note. Intento ser fuerte para levantarme, para no rendirme y encontrar al fin mi camino. Pero ya es tarde, la fatiga no me deja pensar con claridad. No sé el camino de vuelta y estoy demasiado aterrado para avanzar. El miedo me controla y no me deja actuar. Mi identidad se ha desvanecido. Ya no soy quien era antes, no soy capaz de reconocerme y solo doy tumbos de un lado a otro.

Se acabó. Me rindo. No he sido capaz de superarlo. Me tumbo en el suelo y cierro los ojos. Solo me queda esperar, esperar a morir mientras el silbido del viento me susurra al oído: “No has tenido valor para luchar”.

Òscar Porras (2n Batxillerat)

Sirmione, Verona, Venècia, Florència i Pisa: cinc museus a l'aire lliure

Vam sortir de l'institut a les 7 de la tarda. Anàvem ben preparats per afrontar el llarg trajecte en bus fins arribar a Sirmione. Dúiem mantes, coixins, baralles de cartes, música, llibres... I ganes. Moltes ganes de fer el viatge.

Vam passar tota la nit al bus: dormint, xerrant, jugant a cartes, cantant i rient. Vam fer diverses parades al llarg del camí abans d'arribar. I aproximadament cap a les 8 del matí de l'endemà vam arribar a Sirmione. Allà vam fer un passeig pel poble costaner i en acabat ens vam dirigir a Verona. Un cop a Verona, vam anar a visitar l'Arena i, tot seguit, la casa de Julieta. Amb tot això es va fer l'hora de dinar, i cadascú va anar a menjar on va voler. Vam tenir un parell d'hores lliures per poder voltar pel centre, i en acabar vam agafar el bus per dirigir-nos a l'hotel on ens instal·laríem dues nits. L'hotel estava situat a Lido di Jesolo.

L'endemà vam anar en bus fins al lloc on havíem d'agafar el vaporetto per arribar a Venècia. A Venècia, vam fer un recorregut per alguns dels llocs més emblemàtics de la ciutat. A l'hora de dinar, ens vam ajuntar en grups i vam anar on ens venia de gust. Vam tenir algunes hores lliures, també, per poder voltar i perquè, qui volgués, tingués l'oportunitat de fer un passeig en góndola.

Ens vam retrobar tots a la plaça de Sant Marc. Junts vam tornar al vaporetto i vam anar cap a l'hotel. Vam sopar allà, i l'endemà ens vam despertar ben aviat per tornar a agafar el bus i dirigir-nos a Florència.

A Florència, vam visitar-hi la Galeria degli Uffizi i la Galeria dell'Academia. Vam tenir l'oportunitat de poder veure algunes de les mostres d'art més importants del món, i de tots el temps: des del Naixement de Venus de Botticelli fins al David de Miquel Àngel.

A l'hora de sopar vam anar tots junts a un típic restaurant italià al centre de Florència. En acabat, vam passejar per Florència i vam anar cap a l'hostal on estàvem instal·lats.

L'endemà, abans de marxar definitivament de Florència, vam passar per un mirador amb unes vistes esplèndides, des d'on es podia apreciar tota la ciutat de Florència. Vam fer-nos algunes fotos i, ara sí, vam dirigir-nos a la nostra última parada: Pisa.

Un cop a Pisa, vam anar directament a veure la famosa Torre di Pisa. Vam poder-nos fer les típiques fotos amb la torre, i vam dinar ràpidament alguna cosa, ja que havíem d'anar a l'aeroport.

Vam arribar a l'aeroport de Girona a les sis de la tarda, aproximadament. Allà ens esperava l'autocar que ens havia de retornar, finalment, a Figueres.

Carme Nolla (4t A)

El Sant Jordi de l'institut

El passat dissabte 23 d’abril vam celebrar la diada de sant Jordi. A l’institut, el dia anterior, divendres 22, vam fer diferents activitats per commemorar-la.

Els alumnes de 1r d’ESO van fer una rosa de paper de periòdic. A la pàgina web de l’institut podeu veure un vídeo que ensenya com es fan les roses amb paper de diari.

Els de 2n d’ESO van fer un llibret de sant Jordi. A l'assignatura de català van escriure les històries, i a visual i plàstica van il·lustrar-les.

Els de 3r d’ESO van fer un o dos punts de llibre cadascú, i els que en van fer dos van poder donar-ne un per vendre el dissabte a la Rambla a la parada del Narcís Monturiol. Els punts de llibre, els van fer amb cartolina de color verd, vermell o lila, i per decorar-los van dibuixar roses amb paper pintat amb bombolletes de pintura.

Finalment, els alumnes de 4t d’ESO van fer una ruta literària per resseguir la Figueres de Maria Àngels Anglada a través d’un recorregut pels seus llocs quotidians, acompanyats pels seus versos i les seves proses. Anglada va establir un lligam molt fort amb Figueres gràcies al seu marit, Jordi Geli, i es va endinsar profundament en la vida cultural de la ciutat. És per aquest motiu que l’Ajuntament de Figueres va nomenar-la filla adoptiva el dia 23 d’abril de 1996. (Anglada va morir just tres anys més tard, el 1999, també un 23 d’abril.) La ruta començava a l’estació i acabava a la Rambla, passant per la plaça del Gra.

Els alumnes del grup de teatre del Monturiol van mostrar algunes escenes que han estat assajant durant tot el curs. Els de l’optativa de cant coral de 2n d’ESO ens van cantar algunes cançons al gimnàs, i el professor, Francesc Farrés, tenia una sorpresa preparada amb alguns voluntaris de 1r d’ESO, que van interpretat (música i lletra) “Llença’t”, de Lax’n’Busto. Per acabar, alguns alumnes de 3r d’ESO ens van fer un ball.

Ainhoa Latorre Alameda  

Una vaga contra el cost dels estudis universitaris

El dijous 14 d’abril els alumnes de 3r i 4t d'ESO, 1r de Batxillerat, cursos d'accés i cicles formatius van exercir del seu dret a vaga. Aquesta vaga es va convocar per protestar pel 3+2, és a dir, el fet de tenir tres anys de carrera i dos anys de màster, tenint en compte que a la carrera s’estudien els continguts bàsics i en els màsters,cada cop més necessaris per accedir al mercat laboral, s’estudia amb més profunditat. Des de l'entrada en vigor del Pla de Bolonya, les carreres s'han encarit un 300%. Els màsters acostumen a costar 3.000 euros l'any.

En principi, la vaga era dos dies, però l'equip directiu només va autoritzar-ne un.

Per poder fer vaga, hi ha d'estar d'acord un 80% dels alumnes de la classe, com a mínim. Cal signar els papers i fer-los arribar a direcció una o dues setmanes abans. Als nostres grups, 3r A i 3r C, els delegats de la classe van buscar la informació necessària i entre tots els vam ajudar. Els professors no ens podien ajudar perquè es tractava d'una vaga només d’alumnes.

Nicole Ramírez i Alba Méndez

Foto: El Punt Avui

Notícies originals

El passat dissabte 9 d’abril, els alumnes de 3r d'ESO Lamiae Drissi, Paola Caporale, Pep Barba, Raimon Casanoves i Tomeu Juanola van participar en el segon Concurs de narrativa periodística, que organitzava el Centre de Recursos Pedagògics, al costat de l’INS Olivar Gran.

Tot va començar a 2/4 de 10 del matí. Els alumnes van entrar en una sala amb tres taules grans i plena de cadires. Una noia va explicar-los els requisits que necessitava la redacció i els va asseure a tots segons els números que tenien assignats. Després els va explicar tot allò relacionat amb la notícia que havien de redactar. Havien de basar-se en una foto d'una noia asseguda en un banc que mirava el telèfon mòbil. Tenien una hora per redactar-la i havien de fer un text d’entre 15-20 línies, però si es passaven d'extensió no passava res. També va explicar-los que el jurat miraria l’originalitat de la notícia, però també que en el text no hi hagués faltes i estigués ben redactada. 

Un cop explicat tot, la noia va donar un full en blanc als participants per fer l’esborrany, i després el full on havien d’escriure el text en net.

Quan tots els alumnes van haver acabat, els organitzadors van lliurar-los un diploma de participació.

Finalment, van reunir tots els participants i els van fer una foto, que va sortir publicada el 12 d’abril al setmanari Empordà.  

Lamiae Drissi

Sant Jordi a l'escola Salvador Dalí

La Bouchra Zerki i la Nisrin El Hadrouj, alumnes de 4t B, van participar divendres 22, vigília de Sant Jordi, a les activitats de tarda que l'escola Salvador Dalí va dedicar als llibres i a la lectura. La Bouchra i la Nisrin van explicar als nens i nenes de 1r i 2n de primària el conte De què fa gust la lluna?, de Michael Grejniec, publicat per l'editorial Kalandraka. El text que llegireu a continuació, l'han escrit la Bouchra i la Nisrin en forma de notícia.

Un record més

El divendres 22 d'abril dues alumnes de 4t ESO d'aquest centre van anar a l'escola Salvador Dalí de Figueres a llegir, als alumnes de P5 i 1r, un conte titulat De què fa gust la lluna?
Per explicar el conte van tenir un suport visual. Es tractava del paisatge nocturn del conte, on les alumnes havien d'enganxar els animals que anaven apareixent al llarg de la història.
Va ser una experiència molt divertida per a elles, ja que als nens els feia molta il·lusió i van estar molt atents. Alguns d'ells ja coneixien la història, però no en recordaven el final.
Finalment, tothom va participar fent preguntes. Va ser un record més per a les nostres alumnes del curs 2015-2016.

Expojove i Cicles formatius de l'Alt Empordà: tres cròniques

Una vegada més ens sorpreneu, joves!

El passat 15 d’abril els alumnes de 4t ESO de l’Institut Narcís Monturiol vam anar a Girona per visitar l’Expojove. Aquest espai oferia diverses parades que informaven sobre les sortides que tenim quan acabem la secundària: estudis no universitaris d’infermeria i dret, carrera militar o al cos de policia, DJ...

En arribar a l’Expojove ens van oferir una petita xerrada per introduir el tema del món laboral. Després vam anar directament a la parada que més ens interessava.

El que em va cridar més l’atenció fou quan unes infermeres regalaven caramels que semblaven pastilles de medicament, dins d’un pot molt cridaner.

La sortida va ser molt interessant i ens va donar moltes idees per anar creant el nostre futur.

Soumaya Zraidi (4t A)

Joves, sou el futur del país!

El passat 30 de març els alumnes de 4t ESO van anar al teatre El Jardí de Figueres per escoltar i veure, en una presentació de diapositives, una xerrada de quatre hores. En un teatre ple de gom a gom, se’ns va parlar del futur dels joves: què volien ser de grans, a quins instituts es poden fer determinats cicles formatius, de grau mitjà i superior... Van col·laborar-hi, en l’activitat, tots els instituts de l’Alt Empordà.

L’alcadessa de Figueres, Marta Felip, va exposar arguments a favor dels nous sistemes d’ensenyament i del futur de la ciutat. En acabat, hi va haver una representació teatral a càrrec de tres alumnes de l’INS Monturiol: Anna Alberni, Sílvia Ayala i Pau Galiana, amb text d’Ernest Pibernat. A continuació, cada institut va exposar els mòduls que ofereix, amb dos membres (professors o alumnes) de cada mòdul. Els estudis que més em van encuriosir van ser els de mecànica i de cangur de vaixells de famílies riques als estius.

Soumaya Zraidi (4t A)

El futur dels meus estudis

El passat 30 de març ens vam reunir, al Teatre El Jardí de Figueres, alumnes de la majoria dels instituts de l’Alt Empordà. Vam assistir a unes xerrades on se’ns explicarien les sortides laborals i acadèmiques que tenen els cicles formatius.

Una de les parts que més em van agradar, i amb la qual em vaig sentir més identificada, va ser quan uns companys de classe, la Sílvia i en Pau, juntament amb una alumna de 3r ESO, van representar una petita obra teatral. Eren una colla d’amics que tenien força dubtes sobre què farien en un futur, i per aquesta raó havien anat al Teatre El Jardí: per veure si podien trobar alguna sortida en els cicles formatius.

Després d’aquesta representació, van intervenir professors i estudiants dels diferents cicles.

Encara tinc dubtes, però crec que els cicles formatius poden ser una bona alternativa al Batxillerat i a la universitat. De tota manera, també crec que si faig Batxillerat la meva formació serà més completa. Els cicles formatius ens permeten accedir al mercat laboral amb més facilitat, encara que, des de la crisi, tens més possibilitats d’aconseguir feina si has acabat una carrera universitària; econòmicament, però, aquesta opció és molt més cara.

Alguns professors ens van dir que no dipositéssim massa il·lusions en el resultat que trauríem d’aquests estudis; això em va fer dubtar, perquè no entenc què ens volien transmetre. D’altres ens van motivar moltíssim amb exposicions força interessants. Crec que, després d’aquesta activitat, molts de nosaltres ja sabem què podem fer, o ser, en un futur.

Omaima Ganga (4t A)