El 18 de desembre els Pastorets del Monturiol es van representar a La Cate de Figueres. Alfons Gumbau, professor de l'Aula de Teatre Eduard Bartolí, va accedir a la proposta d'Ictinews d'assistir-hi i redactar una ressenya crítica de l'obra. Gumbau és periodista i director i intèrpret habitual de Pastorets. És coautor del llibre Els pastorets de Figueres. LXXV aniversari 1923-1998, publicat el 1998 per Brau Edicions.
Quan
un centre docent anuncia una representació de pastorets, tot fa pensar que a
l’escenari sortiran quatre noiots, els més pallassos de la classe, disfressats
de pastor i un pilot d’alumnes delitoses de poder-se vestir de dimoni. Mai he
entès aquest desig de les noies d’encarnar les fúries de l’infern. L’Institut
Narcís Monturiol trenca aquesta imatge, i aixecat el teló apareixen no els
alumnes sinó els professors i les professores, aquestes fent, naturalment, de
dimonietes. Ara ho començo a entendre una mica més.
Hi
ha una creença molt estesa i mal entesa que els Pastorets és un espectacle adreçat
expressament a la mainada. Això és fals; des del seu origen medieval, tots els
pastorets tenen finalitat proselitista: Déu es fa home per salvar la humanitat.
La majoria dels textos que avui encara es representen van ser escrits en el
primer quart del segle xx (els de
Folch i Torres es van estrenar el 1916, el proper Nadal farà 100 anys) i tenen un
llenguatge dogmàtic i poc planer, gens apte per la mainada de llavors, i menys
la d’ara. Fins i tot poc entenedor pels adults d’avui. És cert que els temes
dels pastors han derivat -en
tots els casos, versions i pobles-
en un exercici pallassívol, però fins i tot versions més modernes mantenen els
tres fils argumentals: la lluita del bé i el mal, els personatges bíblics, i
les peripècies dels pastors. Si no, no faríem pastorets.
Text
nou, més que versió
La
representació de la companyia El Submarí es sustenta en una base molt sòlida:
el text escrit per l’Ernest Pibernat. L’adaptació lliure ¾molt lliure¾ del text de Folch i Torres és d’un
gran encert, perquè sap mantenir aquests tres fils argumentals apropant-los amb
situacions més “actuals” i amb un llenguatge quotidià. Algú pot haver
considerat malsonant algun passatge del guió, d’altra banda no res que no es
pugui sentir al carrer i, suposo, pels passadissos d’un institut. El guió
permet coses tan diferents com constatar que els set vicis capitals (que avui
ben pocs sabrien enumerar) continuen ben instaurats al segle xxi. O qüestionar la virginitat de
Maria, cosa que només s’havia atrevit a insinuar Frederic Soler “Pitarra” en
els seus pastorets El bressol de Jesús. O reconvertir l’estrella sobre
el portal en l’estelada.
El
text de Pibernat és ocurrent i arriba amb facilitat. Com tot humor, cal entrar
en la clau, però és a l’abast de la immensa majoria d’espectadors, excepte els
més menuts. Però ja ho hem dit, que els pastorets, i aquests encara més, van
adreçats als adults! S’ha buscat una actualització planera, amb temes del
carrer, fins i tot amb rerefons polític i d’actualitat, que recorda en part les
“Garrofes” que va crear “Pitarra”. Això li dóna frescor, encara que possiblement
caldria alguna actualització any a any: el 18 de desembre (dia de la
representació a Figueres) vincular Satanàs amb l’Aznar semblava desfasat. El
21, l’endemà de les eleccions, potser no tant. De totes formes, anacronismes
com aquest, o el del telèfon mòbil o la llauna de cervesa “Sant Miquel”, per
exemple, els aparten del “classicisme” tradicional, però ajuden a
multiplicar-ne la comicitat. Els espectadors vam riure molt.
La
posada en escena, més clàssica
La
posada en escena es senzilla, i amb una interpretació desigual. Res que no es
vegi en la resta de Pastorets de Catalunya. Senzilla perquè no solament parlem
de teatre amateur, sinó també perquè es disposa de pocs recursos. I s’ha
d’entendre el “desigual” no pas en el sentit que uns intèrprets són boníssims i
els altres no ho són gens, sinó que, considerant el gran mèrit de tot l’elenc
de sortir a l’escenari amb la dignitat que ho fan -fins i tot el “Sant Josep”, que no diu
paraula-, hi ha actuants
que mostren una gran capacitat innata per a l’escena, vis còmica i bones
condicions de veu i de moviment, qualitats a les quals s’afegeix el paper més
agraït del repartiment. Casualitat, o mèrit del càsting? A d’altres els pot
faltar algun d’aquests elements. I d’altres, tenint-los, poden patir “un mal
dia”, accident sovintejat del qual no s’escapen ni els professionals.
Consideracions puntuals a part, la
interpretació arriba al públic, que percep i es contagia del fet que actors i
actrius s’ho passen molt bé. Hi ha un excel·lent treball en equip, que es vol
remarcar “transversal de tot el centre”, sota la direcció del mateix Pibernat,
que lògicament pateix els ja sabuts pros i contres de la dualitat: el director
coneix a la perfecció què vol dir (i fer) l’autor, però és incapaç de veure les
llacunes o els problemes que ha deixat el guionista. En aquest sentit, i anant a
una anàlisi més estricta encara que des d’una sola visualització com a
espectador, el fil argumental entre els tres eixos queda un xic embolicat: la
lluita entre el bé i el mal és clara, però com entren a la història els
personatges bíblics de Josep i Maria, més enllà del casament? I especialment,
eliminada l’escena inicial de la rondalla, ¿com arriben Lluquet i Rovelló,
pastorets actuals, que es mantenen en una “actualitat” (samarra i barretina) de
1916, al poble dels pastors de l’any 0 de la nostra era?
L’escenografia es podria titllar de
“minimalista”; amb la franquesa d’aquesta crònica, preferiria dir que “hi ha el
que hi ha i no falta res”, amb una innovació mai vista en una representació
pastorívola: l’olla dels dimonis és quadrada. I per què no? Si la veiés el
mateix Monturiol no dubtaria a afegir-la al seu llistat de patents. També
compleix el vestuari, ben cuidat per donar caràcter als personatges. Deliciós
l’intercanvi de sexes en l’habitual estereotip àngel/dimoni; de fet, la
iconografia catòlica presenta Sant Miquel com un guerrer, i en els centres
catòlics on antigament eren prohibits els elencs mixtos ja el representaven
nois. El Submarí ens el
presenta com un superheroi, amb una petita capa i calçotets per fora la malla.
Però, sobretot, i molt, destaca el
maquillatge de tots plegats, especialment el de les fúries infernals per la
seva espectacularitat; és evident que en el “treball transversal” del centre,
el cicle formatiu d’Imatge personal (ras i curt: perruqueria i estètica) hi té
més a dir que el de Transport i manteniment de vehicles o el Batxillerat, per
exemple.
Aquests no són uns pastorets musicals,
encara que sí s’utilitza la música. I opino -conscient
de la influència d’aversions estrictament personals- que amb criteris millorables. Per
exemple: la interpretació d’“El desembre congelat”, ¿no es podria fer en
directe i no utilitzant el playback, tècnica generalment penosa en la qual
únicament brilla, des del punt de vista artístic, el tècnic de so? No hi ha departament “musical” a l’Institut? Trobo
més greu (aversió personal!) que el ball, un xic massa llarg, dels dimonis
passi per “El chiringuito”; posats a fer, i ja que es tractava del foc etern,
per què no “La barbacoa”?
Els Pastorets del Monturiol -concloc aquest comentari d’encàrrec- són un bon espectacle bastit a partir
d’una idea intel·ligent, i portat a l’escenari de forma brillant per un grup
entusiasta de persones que aconsegueixen el que pretenien de bon principi:
passar-s’ho bé i fer-ho passar bé als espectadors a partir d’un clàssic
nadalenc que plantegen amb un cert esperit crític. I ho aconsegueixen perquè
acontenten el “seu” públic incondicional, entregat d’entrada, però també els
que seuen al pati de butaques sense cap referent. Si a això se li afegeix que
assoleixen aquesta voluntat de “fer Monturiol”, quan baixa el teló només cal
dir “Bravo!”.
Alfons
Gumbau Masó
