dijous, 28 d’abril del 2016

El Sant Jordi de l'institut

El passat dissabte 23 d’abril vam celebrar la diada de sant Jordi. A l’institut, el dia anterior, divendres 22, vam fer diferents activitats per commemorar-la.
Els alumnes de 1r d’ESO van fer una rosa de paper de periòdic. A la pàgina web de l’institut podeu veure un vídeo que ensenya com es fan les roses amb paper de diari.
Els de 2n d’ESO van fer un llibret de sant Jordi. A l'assignatura de català van escriure les històries, i a visual i plàstica van il·lustrar-les.
Els de 3r d’ESO van fer un o dos punts de llibre cadascú, i els que en van fer dos van poder donar-ne un per vendre el dissabte a la Rambla a la parada del Narcís Monturiol. Els punts de llibre, els van fer amb cartolina de color verd, vermell o lila, i per decorar-los van dibuixar roses amb paper pintat amb bombolletes de pintura.

Finalment, els alumnes de 4t d’ESO van fer una ruta literària per resseguir la Figueres de Maria Àngels Anglada a través d’un recorregut pels seus llocs quotidians, acompanyats pels seus versos i les seves proses. Anglada va establir un lligam molt fort amb Figueres gràcies al seu marit, Jordi Geli, i es va endinsar profundament en la vida cultural de la ciutat. És per aquest motiu que l’Ajuntament de Figueres va nomenar-la filla adoptiva el dia 23 d’abril de 1996. (Anglada va morir just tres anys més tard, el 1999, també un 23 d’abril.) La ruta començava a l’estació i acabava a la Rambla, passant per la plaça del Gra.

Els alumnes del grup de teatre del Monturiol van mostrar algunes escenes que han estat assajant durant tot el curs. Els de l’optativa de cant coral de 2n d’ESO ens van cantar algunes cançons al gimnàs, i el professor, Francesc Farrés, tenia una sorpresa preparada amb alguns voluntaris de 1r d’ESO, que van interpretat (música i lletra) “Llença’t”, de Lax’n’Busto. Per acabar, alguns alumnes de 3r d’ESO ens van fer un ball.


Ainhoa Latorre Alameda  

Una vaga contra el cost dels estudis universitaris

El dijous 14 d’abril els alumnes de 3r i 4t d'ESO, 1r de Batxillerat, cursos d'accés i cicles formatius van exercir del seu dret a vaga. Aquesta vaga es va convocar per protestar pel 3+2, és a dir, el fet de tenir tres anys de carrera i dos anys de màster, tenint en compte que a la carrera s’estudien els continguts bàsics i en els màsters,cada cop més necessaris per accedir al mercat laboral, s’estudia amb més profunditat. Des de l'entrada en vigor del Pla de Bolonya, les carreres s'han encarit un 300%. Els màsters acostumen a costar 3.000 euros l'any.
En principi, la vaga era dos dies, però l'equip directiu només va autoritzar-ne un.
Per poder fer vaga, hi ha d'estar d'acord un 80% dels alumnes de la classe, com a mínim. Cal signar els papers i fer-los arribar a direcció una o dues setmanes abans. Als nostres grups, 3r A i 3r C, els delegats de la classe van buscar la informació necessària i entre tots els vam ajudar. Els professors no ens podien ajudar perquè es tractava d'una vaga només d’alumnes.

Nicole Ramírez i Alba Méndez

Foto: El Punt Avui

dilluns, 25 d’abril del 2016

Notícies originals

El passat dissabte 9 d’abril, els alumnes de 3r d'ESO Lamiae Drissi, Paola Caporale, Pep Barba, Raimon Casanoves i Tomeu Juanola van participar en el segon Concurs de narrativa periodística, que organitzava el Centre de Recursos Pedagògics, al costat de l’INS Olivar Gran.


Tot va començar a 2/4 de 10 del matí. Els alumnes van entrar en una sala amb tres taules grans i plena de cadires. Una noia va explicar-los els requisits que necessitava la redacció i els va asseure a tots segons els números que tenien assignats. Després els va explicar tot allò relacionat amb la notícia que havien de redactar. Havien de basar-se en una foto d'una noia asseguda en un banc que mirava el telèfon mòbil. Tenien una hora per redactar-la i havien de fer un text d’entre 15-20 línies, però si es passaven d'extensió no passava res. També va explicar-los que el jurat miraria l’originalitat de la notícia, però també que en el text no hi hagués faltes i estigués ben redactada. 
Un cop explicat tot, la noia va donar un full en blanc als participants per fer l’esborrany, i després el full on havien d’escriure el text en net.
Quan tots els alumnes van haver acabat, els organitzadors van lliurar-los un diploma de participació.
Finalment, van reunir tots els participants i els van fer una foto, que va sortir publicada el 12 d’abril al setmanari Empordà.  

Lamiae Drissi

Sant Jordi a l'escola Salvador Dalí

La Bouchra Zerki i la Nisrin El Hadrouj, alumnes de 4t B, van participar divendres 22, vigília de Sant Jordi, a les activitats de tarda que l'escola Salvador Dalí va dedicar als llibres i a la lectura. La Bouchra i la Nisrin van explicar als nens i nenes de 1r i 2n de primària el conte De què fa gust la lluna?, de Michael Grejniec, publicat per l'editorial Kalandraka. El text que llegireu a continuació, l'han escrit la Bouchra i la Nisrin en forma de notícia.

Un record més

El divendres 22 d'abril dues alumnes de 4t ESO d'aquest centre van anar a l'escola Salvador Dalí de Figueres a llegir, als alumnes de P5 i 1r, un conte titulat De què fa gust la lluna?
Per explicar el conte van tenir un suport visual. Es tractava del paisatge nocturn del conte, on les alumnes havien d'enganxar els animals que anaven apareixent al llarg de la història.
Va ser una experiència molt divertida per a elles, ja que als nens els feia molta il·lusió i van estar molt atents. Alguns d'ells ja coneixien la història, però no en recordaven el final.
Finalment, tothom va participar fent preguntes. Va ser un record més per a les nostres alumnes del curs 2015-2016.


diumenge, 24 d’abril del 2016

Expojove i Cicles formatius de l'Alt Empordà: tres cròniques

Una vegada més ens sorpreneu, joves!

El passat 15 d’abril els alumnes de 4t ESO de l’Institut Narcís Monturiol vam anar a Girona per visitar l’Expojove. Aquest espai oferia diverses parades que informaven sobre les sortides que tenim quan acabem la secundària: estudis no universitaris d’infermeria i dret, carrera militar o al cos de policia, DJ...
En arribar a l’Expojove ens van oferir una petita xerrada per introduir el tema del món laboral. Després vam anar directament a la parada que més ens interessava.
El que em va cridar més l’atenció fou quan unes infermeres regalaven caramels que semblaven pastilles de medicament, dins d’un pot molt cridaner.
La sortida va ser molt interessant i ens va donar moltes idees per anar creant el nostre futur.

Soumaya Zraidi (4t A)

Joves, sou el futur del país!

El passat 30 de març els alumnes de 4t ESO van anar al teatre El Jardí de Figueres per escoltar i veure, en una presentació de diapositives, una xerrada de quatre hores. En un teatre ple de gom a gom, se’ns va parlar del futur dels joves: què volien ser de grans, a quins instituts es poden fer determinats cicles formatius, de grau mitjà i superior... Van col·laborar-hi, en l’activitat, tots els instituts de l’Alt Empordà.
L’alcadessa de Figueres, Marta Felip, va exposar arguments a favor dels nous sistemes d’ensenyament i del futur de la ciutat. En acabat, hi va haver una representació teatral a càrrec de tres alumnes de l’INS Monturiol: Anna Alberni, Sílvia Ayala i Pau Galiana, amb text d’Ernest Pibernat. A continuació, cada institut va exposar els mòduls que ofereix, amb dos membres (professors o alumnes) de cada mòdul. Els estudis que més em van encuriosir van ser els de mecànica i de cangur de vaixells de famílies riques als estius.

Soumaya Zraidi (4t A)

El futur dels meus estudis

El passat 30 de març ens vam reunir, al Teatre El Jardí de Figueres, alumnes de la majoria dels instituts de l’Alt Empordà. Vam assistir a unes xerrades on se’ns explicarien les sortides laborals i acadèmiques que tenen els cicles formatius.
Una de les parts que més em van agradar, i amb la qual em vaig sentir més identificada, va ser quan uns companys de classe, la Sílvia i en Pau, juntament amb una alumna de 3r ESO, van representar una petita obra teatral. Eren una colla d’amics que tenien força dubtes sobre què farien en un futur, i per aquesta raó havien anat al Teatre El Jardí: per veure si podien trobar alguna sortida en els cicles formatius.
Després d’aquesta representació, van intervenir professors i estudiants dels diferents cicles.
Encara tinc dubtes, però crec que els cicles formatius poden ser una bona alternativa al Batxillerat i a la universitat. De tota manera, també crec que si faig Batxillerat la meva formació serà més completa. Els cicles formatius ens permeten accedir al mercat laboral amb més facilitat, encara que, des de la crisi, tens més possibilitats d’aconseguir feina si has acabat una carrera universitària; econòmicament, però, aquesta opció és molt més cara.
Alguns professors ens van dir que no dipositéssim massa il·lusions en el resultat que trauríem d’aquests estudis; això em va fer dubtar, perquè no entenc què ens volien transmetre. D’altres ens van motivar moltíssim amb exposicions força interessants. Crec que, després d’aquesta activitat, molts de nosaltres ja sabem què podem fer, o ser, en un futur.

Omaima Ganga (4t A)

dijous, 21 d’abril del 2016

Anna Lara: "Ens portaven el menjar de l’escola Salvador Dalí"

Hem parlat amb l'Anna Lara per saber la història de la cantina de l’institut, un espai del centre amb un ambient molt diferent del de les aules.

Quan va obrir la cantina?
Es va obrir a l'any 80.

Vau ser les primeres a obrir la cantina? Hi havia hagut altres propietaris abans?
Nosaltres vam venir al cap de sis anys. Abans de nosaltres hi havia en Joan, que va estar-hi només un any, i després la Maria, la meva mare, que va estar-hi cinc anys.

Sou sòcies la Margui i tu? Des de quan? 
Sí, som sòcies. De fet, som germanes, i som sòcies des de fa 18 anys. La meva mare era molt bona cuinera. Jo estava fent un cicle aquí, a l'institut, i vaig heretar la cantina.

Com vau arribar a la idea d’obrir una cafeteria a l’institut?
La idea ve de fa 25 anys. Com he dit abans, la meva mare ja portava la cantina i, després d'estar-hi 15 anys, es va decidir jubilar per vigilar la meva filla petita, que ara té 18 anys i també estudia al Monturiol.

Quina anècdota que hagi passat a la cantina t’agrada explicar?
Jo recordo que, quan teníem la cantina on és ara la consergeria, una noia es va asseure davant d'un vidre ben gran i s'hi va arrepenjar. Quan es va aixecar, el vidre va caure i, si no arriba a ser per un noi, que la va agafar per la caputxa de la jaqueta i la va arrossegar, ella hauria quedat ferida.   

El menjar que veneu és el mateix que veníeu fa anys?
No, hem intentat renovar-lo i que fos variat. Volem oferir una dieta equilibrada.

Heu estat algun moment a punt de tancar la cantina? Per què?
Sí, per motius personals.

Hi ha el mateix moviment de gent que fa anys?
Ara hi ha molta gent, però abans encara hi havia molta més gent que ara, perquè hi havia menjador i servei fins les quatre de la tarda.

Hi ha hagut màquines expenedores abans d'aquestes que hi ha ara?
Sí, però només en tenien a la sala de professors.

Com us organitzàveu quan tothom feia classes a la tarda i hi havia el menjador?
Ens portaven el menjar de l’escola Salvador Dalí i després hi havia dues monitores que s’encarregaven de repartir el menjar. Abans d'això, durant quatre o cinc anys els alumnes anaven a dinar al menjador del Dalí, acompanyats de dues monitores.

Com vau reaccionar quan es va suprimir el menjador de l’institut?
En part bé, perquè teníem més temps per a nosaltres, però per una altra banda, malament.

Una part del que guanyeu es destina a l’institut?
Sí, una part és per a l’institut i l’altra, per a nosaltres.

Nicole Ramírez, Alba Méndez i Lamiae Drissi

Empordoneses: L'art explica el fenomen dels refugiats

Empordoneses és un projecte que neix el març de l’any 2010 a la ciutat de Figueres. Inicialment es va caracteritzar per ser una trobada d’artistes empordaneses i per explorar les particularitats i les dimensions del món femení. Tot i que el projecte ha anat evolucionant i avui en dia també hi participen homes, continua celebrant-se en el marc del Dia internacional de la dona treballadora. Empordoneses busca abraçar totes les manifestacions i disciplines artístic-visuals possibles.
Un grup d’alumnes de l’institut, que fan l’assignatura de visual i plàstica a 4t ESO, han participat en l’exposició. Els treballs dels alumnes dels diferents instituts participants (Monturiol, Deulofeu, Escolàpies i La Salle) es van exposar al vestíbul del Consell de l’11 al 31 de març.
La coordinadora d’Empordoneses és Pilar Farrés, administrativa de l’INS Monturiol i, alhora, artista. Dissabte 7 de maig, Pilar Farrés i Fiona Morrison duran a terme un taller d’art adreçat a famílies: es tracta de Projecte Llar, que es durà a terme a Ca l’Anita (Plaça de Sant Pere, 1).
D’altra banda, divendres 15 d’abril es va inaugurar l’exposició Rebutjats i Mare Nostrum, de Pilar Farrés, al Museu del Joguet de Catalunya, que es podrà visitar fins al 8 de maig.


Loubna Boutaba

dijous, 14 d’abril del 2016

Crònica d'un viatge anunciat

La setmana del 4 al 8 d'abril un grup d'alumnes de 1r de Batxillerat de l'institut Narcís Monturiol, juntament amb alumnes d'altres instituts de l'Alt Empordà, vam realitzar un viatge d'estudis a Àustria i Alemanya. Aquest viatge d'estudis tenia com a eix central els camps de concentració, dels quals vam visitar Gusen, Mauthausen i Dachau. Però també tenia la seva part turística, ja que vam poder conèixer diferents ciutats austríaques, com Salzburg, la ciutat natal de Mozart, o Linz. Vam visitar, igualment, una gran ciutat alemanya, Munic, i un poble molt bonic, Fussen. A més a més, vam tenir l'oportunitat de veure el castell de Hartheim, de la cruel història del qual molta gent no se n'ha assabentat, i, finalment, el gran castell de Neuschwanstein. 
Aquest viatge d'estudis, preparat pels professors d'història dels instituts de l'Alt Empordà, va esdevenir molt més que una simple sortida. Durant aquests dies molts dels alumnes que hi vam estar presents vam tornar amb una maduresa que no existia en el moment en què vam partir. Els dies en què vam visitar els camps de concentració, com el de Dachau o Mauthausen, vam intentar imaginar-nos tot el que havia passat anys enrere sota els nostres peus i al nostre voltant. 
Personalment, em va costar molt imaginar la crueltat que hi havia en aquells quatre murs. És tan difícil posar-se en la pell de les persones que ho van patir, que en un moment determinat vaig arribar a pensar que era impossible que hagués pogut haver-hi tal genocidi en la història. Però llavors, observant una fotografia del filat, vaig tornar a la realitat i una esgarrifança va recórrer el meu cos. En el cas de Gusen, un camp de concentració molt més gran del que la gent es pensava, en el qual van morir molts espanyols, només s'ha conservat el crematori del que va ser en un temps passat. Però no calen més metres quadrats de terror. El crematori ja parla per si sol. En un altre moment em va ser impossible imaginar com podien cremar els cossos de les persones. Com, allà on aleshores érem nosaltres, els jueus, els presoners polítics, els homosexuals, les persones, en general, estaven obligades a romandre quietes, mentre s'anaven acostant cada vegada més i més a la mort. 
Per acabar aquest petit apartat en relació amb el nazisme, cal detallar quina va ser la cruel història, esmentada abans, del castell de Hartheim. Un castell que se separa molt de la imatge que tindríem d'un castell convencional. Un edifici senzill, d'un color clar, amb una façana tirant cap a clàssica i no del tipus barroc. Un edifici en el qual es practicava l'eutanàsia a aquelles persones que no eren considerades persones, les que tenien discapacitats físiques o psicològiques i, per tant, no s'acostaven al prototip de raça ària.
Perquè no tot fos de color negre, els professors ens van portar a ciutats precioses com ara Salzburg o Munic, o al castell de Neuschwanstein, on el jovent com nosaltres podia deixar de banda “els estudis” i veure diferents estils de vida, observar els paisatges verds increïbles que envolten les ciutats, aprendre a demanar el menjar en un idioma completament diferent del teu, parlar i riure amb els teus amics, conèixer gent nova, i, crec que és el més important, gaudir de cada moment, ja sigui el simple fet de trobar-te amb tots els companys i professors a les 3:45 de la matinada per anar cap a l'aeroport, estar-se tres hores en un autobús per passar d'un país a l'altre o passar-se quatre dies caminant una mitjana de quinze kilòmetres. 
El viatge no és només la visita a Mauthausen o a Salzburg o al castell de Hartheim, sinó que són totes aquestes petites coses acabades d'esmentar.

Paula Jiménez (1r BAT)

dilluns, 11 d’abril del 2016

Leo López: "El Monturiol té un caràcter propi"

Leo López va ser, el curs passat, professora d’anglès de l’INS Monturiol i cotutora de 2n ESO A. És una ensenyant molt empàtica i compromesa amb els seus alumnes. Actualment treballa a l’institut de Llagostera. Ainhoa Latorre va entrevistar-la, a Girona, durant les vacances de Setmana Santa.


Des de petita volies ser professora d’anglès?
Recordo que sí. Des dels deu o dotze anys jo volia ser profe, però no sabia de què. Abans no començaves anglès als tres anys. Quan jo vaig començar a estudiar anglès, ja feia quart o cinquè de primària. M'agradava molt: pensava viatjar fora, parlar anglès… i vaig decidir ser professora d'anglès. Vaig començar a estudiar filologia anglesa, però abans havia fet classes particulars als meus companys. De fet, jo estudiava la carrera i quan acabava les classes que acabava d’hora, tenia alumnes que venien a casa a fer classes d’anglès. O sigui que porto tota la meva vida fent classes d’anglès. M’agrada.

Quan vas començar a estudiar per ser professora d’anglès, pensaves que algun dia ajudaries els alumnes a veure les coses de manera positiva?
És una cosa que mai m'havia plantejat, quan jo feia classes particulars a alumnes. Mai havia fet de tutora ni tenia un contacte personal amb els nens. Quan vaig començar a treballar al Monturiol, sí que em sembla que vaig ajudar els alumnes, però no perquè ho pensi i prou, sinó perquè em surt, perquè m’agrada molt la gent. Sóc molt oberta i m’agrada molt aprendre i ajudar.

Quina va ser la primera impressió que et van donar els alumnes del Monturiol?
És difícil de dir, perquè l’any anterior treballava a una escola a primària, a Tossa, i era l'escola del poble. Quan vaig arribar al Monturiol, vaig pensar: "és un institut gegant!" Vaig arribar al claustre, amb uns 80 professors, i estava acostumada a una escola de dues línies... O sigui que estava una mica espantada per la quantitat de gent que hi havia. Del primer dia, no en tinc un record específic, però al cap d’una setmana ja em vaig adonar de com eren els meus alumnes de tutoria: xerraires, moguts, amb problemes… Això va ser al cap d’una setmana; el primer dia, res.

Trobes a faltar algun alumne de Figueres?
Molts. Em recordo molt de vosaltres. A vegades penso que m’agradaria molt tornar. Ara estic bé perquè estic més a prop de casa, però m’agradaria molt saber de vosaltres, dels meus. La feina del profe té l’inconvenient que comences a fer classes un any i al cap d’un any canvies a un altre centre. Mai saps què ha passat amb el teu alumne. Jo sí que me’n recordo, i penso en vosaltres perquè estava més a prop vostre pel fet de ser tutora. Éreu, d’alguna manera, amics meus; jo tenia una mica de vosaltres.  

Com et va amb els de Llagostera?
Estic molt contenta, perquè l’ambient laboral amb els companys és molt bo; estic molt a gust. Els alumnes són una mica menys difícils en el sentit personal que al Monturiol, però trobo a faltar el Monturiol. El Monturiol té alguna cosa a dintre, no ho sé, és un esperit que… Té alguna cosa. Recordo el Monturiol amb molt de carinyo. Ho vaig passar molt bé, allà, i mira que teníem problemes.. Però ho trobo a faltar. Aquesta part d’estar més a prop de l’alumne, la trobo a faltar. El Monturiol té un caràcter propi.

Quines classes fas a l'institut de Llagostera?
Faig classes d’anglès a 3r d’ESO.

Heu fet alguns projectes amb alumnes?
D’anglès, estem fent un intercanvi de correus electrònics. Quan vaig arribar, em van dir que havien de millorar l’escriptura en anglès. Fem l’intercanvi amb dos tutors dels Estats Units: un de Connecticut i un altre de Pensilvània. Cada alumne en té un altre d'assignat per fer l’intercanvi de correus. Per Nadal vam fer, a classe, el sopar de Nadal. Vam portar torrons, polvorons, el cava.. i vam gravar-nos el 24 a la nit. El 25 i el 31 també els vam gravar. Ells van fer el mateix, tot i que només celebren el 24 a la nit i el dia 1. I després, per Carnaval, hem gravat el carnaval de Llagostera i de Platja d’Aro, i jo he gravat també al sud d’Espanya, aprofitant que sóc de Málaga. Allà les rues són més eufòriques i més vistoses.

Teniu pensat fer algun viatge de final de curs?
No, a tercer no surt. Volíem fer un intercanvi amb els Estats Units, però no podem, perquè no hi ha prou professors. Sí que teníem pensat fer un intercanvi l’any que ve, però amb un institut britànic.

Practiques l’anglès fora de classe? De quina manera?
Només tinc una mica el que faig amb els meus nens el dilluns, perquè és el dia que no tenen extraescolars, i faig una mica d’English Day amb ells per practicar. Però fora de l’escola no faig res, perquè no tinc temps. Ja m’agradaria, fer algun curset, però no tinc temps.

Quina importància té saber parlar idiomes?
Jo sempre dic que parlar idiomes sempre està bé, però primer hem de saber parlar el nostre propi idioma. Ara l’anglès sembla superimportant, però de vegades deixem una mica de banda el nostre idioma, escrit, parlat… L’anglès és important, però fins a un punt. Tenim la sensació que l’anglès ho arregla tot, però no és veritat. Primer has de saber la teva llengua. No cal estudiar tants idiomes si no has de sortir mai d'aquí, però saber-ne t’obrirà portes. Comences estudiant idiomes, però acabes estudiant la cultura del país, d’on ve la paraula...

A part de l’anglès, quins idiomes parles o creus que s’han d’estudiar?
Jo tinc un problema: vaig arribar aquí i no sabia parlar català, i vaig aprendre català per poder ser profe. Sabia una mica de francès (tenia fet el segon de l’escola oficial d’idiomes), però tenia el problema que quan parlava francès tenia l’accent anglès, i em vaig dir: “paro, paro, perquè no estic bé, no estic tranquil·la, no em va bé”... Jo parlava el castellà-andalús, l’anglès, una mica de francès, i ja m’agradaria estudiar alemany... però no tinc temps. M’agradaria fer xinès mandarí, per allò de saber alguna paraula, símbols, per la cultura. Que sigui un idioma diferent, que no tingui barreja amb cap altre idioma.

Recomanes alguna sèrie de TV per practicar l’anglès? Quina?
N’hi havia una, que no sé si encara fan, que es deia The IT Crowd. Era d’humor britànic, i a mi m’agrada molt l’accent britànic. Ara que l’anglès del món sembla que és l’americà, m’agrada molt The Big Bang Theory, Modern Family. Aquesta setmana la meva germana la mirava traduïda. Jo la miro en versió original i les veus són molt diferents, es nota molt la diferència. M’agrada molt. Els capítols són molt curts i el vocabulari és de gent jove que parla i ho fa molt bé.

A casa teva parleu anglès?
El meu home en sap bastant, tot i que sap més francès. A vegades, si hem de parlar d’alguna cosa i no volem que els nens ho sàpiguen, parlem en anglès. Però, és clar, a mi no em surt parlar en anglès, ni en català. Jo parlo en castellà.   

Sabem que ets de Màlaga i vas venir a Catalunya de gran. Com vas aprendre el català?
Quan vaig arribar aquí no entenia res. Tothom canviava l’idioma, i un dia el meu home em va dir: “Leo, si et treus el C, amb el teu títol de filologia anglesa podries entrar a la borsa de treball de la Generalitat”. Vaig fer un curs, que no sé si era l’A2 o l’A3, i aquí vaig començar. Després van venir el B, el B2 i el C. Com que jo feia cursos, a casa dels meus sogres van dir que em parlarien en català, i res, no podia entendre res i vaig dir: “para, para”. Passaven 20 minuts i jo deia: “para, és que estic avorrida”, perquè no podia seguir la conversa. Vaig començar a mirar TV3, sobretot pel·lícules. I després, quan ja feia el nivell C, anava a les classes i em posava el xip del català. El parlava malament, perquè quan parlen fan errors… Però va arribar l’examen, em vaig treure el C i al cap d’un mes ja estava treballant de profe.

A més de l’anglès, què t’hauria agradat estudiar?
No ho sé. A mi m’agradava la música, i jo feia música de petita. M’hauria agradar tocar bé algun instrument, però no per ser profe ni res d’això. Et relaxa, i quan estàs una mica baixa la música et fa remuntar. Quan vaig començar a fer anglès, vaig deixar la música una mica de costat. Penso que cada persona té una manera d’expressar-se. Som musicals. La gent ha de ser musical, ha de tenir un ritme. 

Ainhoa Latorre

divendres, 8 d’abril del 2016

Haikus, la poesia de l'ànima

Els alumnes de llengua castellana i literatura de 2n ESO van fer, poc abans de Setmana Santa, un taller de haikus. Es tracta d'una estrofa de tradició japonesa que consta de tres versos, sense rima, de 5, 7 i 5 síl·labes.
Podeu llegir-ne una selecció feta pel professor, Toni Motera.



dijous, 7 d’abril del 2016

Marta Márquez i Sara Ruz: "Ens agradaria canviar l'esquiada per les colònies de l'any passat a Mas Can Qué"

Marta Márquez i Sara Ruz són dues dels disset alumnes que han participat a l'esquiada d'enguany, el mes de febrer. Agustí Pratsevall, professor d'educació física, va organitzar l'activitat juntament amb Xavi Cuadrado.

Des de quan es fa l’esquiada? Com ha anat aquest any?
Agustí: L’esquiada es fa des de fa tres anys. L'any passat vam ajuntar els alumnes de segon i tercer per arribar a tenir més alumnes inscrits. Aquest any ha anat molt bé. No hi ha hagut cap ferit greu i ningú s’ha perdut.

De tots els anys quin ha estat el millor?
Agustí: Cada any ha sigut el millor, però aquest any ha sigut diferent perquè els alumnes de tercer anaven a Londres.

A quina estació heu anat a esquiar?
Sara: Vam anar a la Molina.

Si hi hagués l’oportunitat, estaríeu disposats a canviar l’excursió a un altre lloc que no sigui la neu?
Sara i Marta: Sí, ens agradaria canviar-la per les colònies de l’any passat, a Mas Can qué.

Quan vau arribar, què és el primer que vau fer?
Marta: Vam baixar de l’autobús i vam anar directament a posar-nos l’equipació. Els professors també ens van donar uns forfets.  

Per què aquest any només hi vau anar un dia?
Sara: Perquè no hi havia prou alumnes. Si haguessin estat quaranta alumnes, hauríem anat d’excursió a Andorra.

Com és que aquest any només hi han anat alumnes de 2n d’ESO en comptes d’un grup de segon i tercer junts?
Agustí: Perquè l’esquiada ha coincidit amb el viatge de 3r a Londres.

Quants alumnes van assistir a l’excursió?
Sara: Érem vint alumnes inscrits, però dos es van posar malalts i un es va lesionar i finalment hi vam anar disset.

On us vau allotjar? Per què vau triar aquest allotjament? Com eren les habitacions?
Agustí: Ens vam allotjar a la Molina. Vam escollir la Molina perquè érem pocs alumnes i era un lloc econòmic. Les habitacions eren molts senzilles: tenien un lavabo, una dutxa i lliteres.

En el trajecte de tornada, què vau fer perquè el viatge no fos tan avorrit?
Marta: Alguns van dormir i altres van escoltar música. Les noies vam fer moltes fotos als que dormien, i tots vam descansar una mica.

Heu fet activitats per recaptar diners?
Sara: Sí, l’Agustí ens va donar uns talonaris per vendre.

Hi ha hagut algun lesionat?
Marta: Sí. Una alumna de 2n ESO A va caure i es va lesionar dos dits de la mà.

Practiques aquest esport normalment? Quantes vegades, i on?
Sara i Marta : No, però sí que hi vaig sovint amb la família, a la neu.

Recomanaries aquest esport a nens i nenes de la nostra edat? Per què?
Sara i Marta: Per fer-ho un cop i provar-lo, sí, però per practicar-lo normalment, no. 

Els alumnes van captar ràpid com anar amb esquí i amb snowboard?
Agustí: Només vam fer esquí, perquè érem pocs alumnes i no podíem fer grups

Alba Méndez, Lamiae Drissi i Jaineris Ramírez



Les autores de l'entrevista i Agustí Pratsevall

dilluns, 4 d’abril del 2016

Fernando Aísa: "A Espanya ens envegen perquè el treball de recerca el troben una cosa molt important "

Fernando Aisa, professor d'història, era el tutor de segon de Batxillerat del curs anterior i s'ocupava dels treballs de recerca dels seus alumnes de tal manera que ho tinguessin tot a punt per fer l'exposició i obtenir bona nota. Aisa fa molts anys que porta treballs de recerca de Batxillerat.

Per què és important el treball de recerca que s'ha de elaborar entre 1r i 2n de batxillerat?
És important perquè és la primera vegada que els alumnes s'enfronten a un treball tan potent. A 3r s'ha fet un crèdit de síntesi, i això és una mica de preparació; a 4t es fa un treball més complex, però es fa en grup, i aquest és individual.

Què en pensa de l'anticipació de l'entrega dels treballs de recerca de gener a novembre?
Jo en un principi m'hi he mostrat contrari, però ara que hi ha la segona avaluació mirarem si els resultats han millorat. Si les notes són millors, estaré d'acord amb l'entrega anticipada, però si són negatives, semblaria que jo tingués raó a no anticipar el treball.

Aquest curs quin ha estat el treball que li ha cridat més l'atenció? I per què?
Hi ha un treball molt bo sobre els efectes dels sucres afegits al menjar. Per exemple, encara que no ho sembli, el quètxup va farcit de sucres. Moltes malalties, com l'obesitat, es relacionen amb els elements que porten sucres afegits.

En què consistia la seva funció com a tutor del treball de recerca de 2n de batxillerat?
Bàsicament que tothom entregués els seus treballs a l'hora. Que es fessin els tribunals i que tot funcionés bé.

Troba just que el treball de recerca només es faci a Catalunya?
Home, em semblaria més just que es fes a tot arreu, però jo he anat explicant això del treball de recerca per la resta d'Espanya, i ens envegen molt perquè el treball de recerca el troben una cosa molt important.

Quina mena de treballs proposa vostè? I per què?
Bé, com que jo sóc de l'àmbit de socials, d'història, els treballs que proposo tenen a veure amb el franquisme, la guerra civil; i després, com que faig classes d'economia, també recomano temes de l'impacte de la crisi econòmica a Figueres.

El nivell d'exigència dels treball ha anat canviant al llarg dels anys?
Sí, jo crec que el treball l'hem anat perfeccionant i el nivell d'exigència és alt. Està escrit que pertot arreu s'han de fer treballs de recerca, però també és veritat que alguns instituts no són tan exigents.

Quins consells donaria vostè per fer un treball correcte?
Temps, no deixar-ho i ser constant, és a dir, respectar els terminis, començar aviat, anar-ho fent sense deixar-ho per l'últim moment i fer-ho bé i amb ganes. 

Quins són els seus criteris d'avaluació per avaluar aquest treball?
N'hi ha diversos. S'avaluen moltes coses. Primer que l'alumne hagi treballat tot el temps amb un quadern de seguiment que s'ha d'anar omplint, i això significa que l'alumne ha fet les coses amb el termini que tocava. Després s'avalua el treball escrit. El tutor posa una nota i finalment s'avalua l'exposició oral. Bàsicament, el treball escrit representa un 40% de la nota; la nota del tutor, un altre 40%, i, finalment, l'exposició oral el 20% restant.

Si el treball de recerca fos voluntari, creu que la qualitat general canviaria?
Ostres, aquest pregunta no us la sabria respondre. Segurament la gent que està motivada i li agrada treballar, ho faria molt bé, i la gent que no tindria gaires ganes de fer-ho, no ho faria. D'aquesta manera la gent que fes el treball estaria motivada i els seus treballs tindrien una alta qualitat i una bona nota.

Adrian Seicean, Tomeu Juanola i Raimon Casanovas